Romanç d’Arnau i Helena de Constantinoble

Escolteu, bons amics, la història que us canto, d’un noi de Catalunya, valent i somiador, que amb catorze hiverns al cor ja portava l’orgull de les barres i l’ànima de foc.

De Barcelona al mar, amb veles desplegades, va creuar tempestes, pirates i dolor, fins veure a l’horitzó la ciutat daurada, Constantinoble, reina de l’Orient antic i fort.

Allí trobà Helena, donzella de mirada clara, filla d’un savi grec, de cor noble i ardor. Entre muralles trontollants i canons que retrunyien, dos cors joves bategaven amb un mateix amor.

—Ets massa jove per a la guerra —digué ella amb tendresa—. —Potser sí —respongué ell—, però el cor no té edat. I sota les estrelles, entre crits i esperança, prometeren estimar-se fins al darrer instant.

Quan els turcs assetjaren les portes de la ciutat, Arnau alçà la senyera, rogent com la sang. —Per Catalunya i per Constantinoble! —va cridar amb veu ferma, i els defensors respongueren amb coratge i amb cant.

Helena portava aigua, curava ferits amb mans fines, i enmig del fum i el caos cercava el seu estimat. Però la marea enemiga era massa poderosa, i els amants es perderen entre flames i crits glaçats.

Diu la llegenda antiga que, quan la torre caigué, una rosa vermella florí entre les pedres cremades. Era l’ànima d’Arnau, que amb amor resistia, i el record d’Helena, que mai no l’oblidà.

I així, bons amics, recordeu aquesta història: que els pobles poden caure, però l’amor mai no mor. Que la llibertat i la memòria són flames eternes, i que a cada rosa hi batega un cor valent i fort.

I quan la senyera oneja al vent de Catalunya, recorda aquell noi que lluità lluny de la llar, perquè fins i tot a l’Orient, sota muralles estranyes, el cor català mai no deixa de bategar.