El Cojo de Màlaga.
La Cerdanya abans de la tempesta.
Abans de la guerra, la Cerdanya era una vall de prats verds, mercats de bestiar i pobles units pel Segre i les muntanyes. La República havia portat esperances, però també tensions. Quan el cop militar del juliol de 1936 va fracassar a Catalunya, semblava que tot estava salvat. Però el buit de poder fou ocupat pels comitès revolucionaris, i a Puigcerdà va emergir un nom que marcaria el nostre destí: Antonio Martín Escudero, el Cojo de Màlaga.
L’arribada de l’ombra
Antonio Martín, nascut a Extremadura el 1895, coix des de jove, havia estat militant anarquista a Barcelona amb Los Solidarios, exiliat a França i retornat amb la República. A Puigcerdà va trobar el seu escenari.
El vaig veure arribar a Bellver amb una columna de milicians. Coixejava, però imposava respecte. Va proclamar que la revolució havia arribat i que els especuladors serien castigats. Jo, com a alcalde, li vaig recordar la fidelitat a la República. Ell va replicar: “La República és feble. Només la revolució ens salvarà.” Aquell dia vaig comprendre que no era un alliberador, sinó un caudillo.
El règim de la por.
El Comitè de Puigcerdà controlava mercats i preus. Els ramaders havien de lliurar bestiar, els comerciants venien sota amenaça. Les patrulles armades feien registres i execucions sumàries. A la Collada de Toses sovint apareixien cossos.
La ràdio repetia consignes: “Qui amagui queviures és un traïdor. La revolució no s’atura davant ningú.” La gent vivia amb por i silenci. Moltes famílies fugien de nit cap a França.
Els enfrontaments polítics eren constants: la Generalitat reclamava ordre, el Cojo responia amb menyspreu. El gener de 1937, els Fets de la Fatarella —més de trenta pagesos massacrats per resistir-se a la col·lectivització— ens van fer comprendre que, si no resistíem, el nostre destí seria el mateix.
Bellver resisteix.
El 27 d’abril de 1937, el Cojo va intentar assaltar Bellver amb una columna de milicians. Avançava pel pont cridant: “Avui Bellver aprendrà què vol dir la revolució!”
Els homes del poble, armats amb escopetes de caça, van resistir. Els trets van ressonar per tota la vall. El Cojo, coix però imponent, avançava amb la pistola a la mà. Una ràfega el va abatre. El seu cos va quedar estès al pont.
Els seus homes es van dispersar. La seva mort va ser un alleujament, però la guerra continuava. El 1939, amb l’entrada dels franquistes, la vall va viure un nou exili massiu. La por havia canviat de rostre, però no havia desaparegut.
Quan el somni esdevé malson.
La República havia estat un somni de llibertat i justícia, però la guerra el va convertir en malson. El Cojo de Màlaga parlava de poble i de revolució, però governava amb por i violència.
La Fatarella ens va ensenyar què passa quan un poble no planta cara. A Bellver vam resistir, i quan el seu cos va quedar al pont, vam entendre que havíem trencat una cadena.
La guerra, però, no va acabar amb ell. Després vindrien altres pors i silencis. Però aquell dia vam aprendre una veritat amarga: mort el gos, s’ha acabat la ràbia.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada