Josep Maria, Requeté del Terç Nostra Senyora de Montserrat. Per déu i per .. Catalunya!!
Pròleg – “Les golfes”
[Present – el jove]
No sé ben bé què buscava a les golfes de l’àvia. Potser només volia perdre el temps, o potser volia fugir de la sensació que tot aquí s’està apagant a poc a poc. Catalunya, vull dir. Les golfes feien olor de fusta vella i pols, amb caixes apilades com si fossin petites tombes de records.
Vaig apartar una manta de llana i, sota, hi havia una capsa de cartró amb el meu cognom escrit a mà: Riera. Dins, fotografies en blanc i negre, cartes amb segells antics… i un quadern gruixut, amb tapes dures i gastades. La tinta de la portada, gairebé esborrada, deia: Diari de guerra – Josep Maria Riera i Casademunt.
El nom em sonava llunyà. L’àvia m’havia parlat d’un besoncle que havia estat a la guerra, però sempre amb frases curtes i canviant de tema. El poc que sabia era que havia lluitat al Terç de Nostra Senyora de Montserrat, “catalans al bàndol franquista” —una combinació que, a mi, sempre m’havia grinyolat.
Vaig obrir el quadern. La lletra era ferma, clara, amb aquell traç antic que sembla escrit amb decisió i orgull. I la primera frase ja em va colpejar.
---
[Passat – diari del Josep Maria]
Agost del 1945
*"Si algú llegeix això algun dia, que sàpiga que no vaig lluitar per Franco. Ni per la seva Espanya. Vaig lluitar per Crist, per la Mare de Déu de Montserrat i per una Catalunya que encara espero veure lliure.
Odio tant la CNT‑FAI com al mateix Franco: uns volen arrencar-nos la fe i la llengua, l’altre vol arrencar-nos l’ànima i la llibertat. Entre uns i altres, ens volen deixar nus.
I si això no li agrada a ningú, que m’ho digui a la cara"*
---
[Passat – diari del Josep Maria]
27 de maig de 1935
*"Madrid jutja Catalunya. El president Companys i sis consellers asseguts al banc dels acusats per haver proclamat l’Estat Català l’octubre passat. Els acusen de rebel·lió militar, com si fossin colpistes. Els militars que van bombardejar la Generalitat, en canvi, dormen tranquils.
El 6 de juny, la sentència: trenta anys de presó per a cadascun. A Vic, la notícia cau com una pedra al cor. Els republicans d’esquerres callen o murmuren; els carlins i catalanistes veiem clar que Madrid no perdona.
Mentrestant, als carrers de Barcelona encara ressona l’ombra del pistolerisme: pistolers de la patronal i de la CNT que es caçaven com bèsties. Ara, la violència és més política que laboral, però igual de letal. Les vagues es resolen a trets, i cada setmana hi ha algun mort a la premsa."*
---
[Passat – diari del Josep Maria]
14 de juliol de 1935
*"Quan sento alguns parlar de ‘fer neteja’ de capellans i monges, em ve al cap el que m’explicava el pare sobre la Setmana Tràgica de 1909. Ell era un noi, però recordava el cel de Barcelona tenyit de fum, els convents i esglésies cremant, i la gent cridant com si el foc fos una festa.
Aleshores, com ara, deien que era contra l’Església per estar amb els rics… però al final, qui patia era el poble: es quedava sense escoles, sense hospitals i sense els capellans que li feien costat.
El pare sempre deia que aquell foc no només cremava pedres i fusta: cremava també una part de l’ànima del país. I jo, veient com parlen alguns avui, tinc la sensació que hi ha qui encara té ganes d’encendre la metxa."*
---
[Present – el jove]
Vaig parar de llegir. Setmana Tràgica. El nom em sonava, però no sabia gairebé res del que havia passat. A l’escola, potser ho havíem mencionat de passada, una línia en un llibre de text. Però ningú m’havia explicat que hi havia hagut foc, sang i gent celebrant la destrucció.
Em vaig sentir estrany, com si estigués llegint sobre un país que no era el meu, tot i que portava el mateix nom. I vaig pensar que potser el Josep Maria tenia raó: hi ha històries que, si ningú les explica, desapareixen.
---
[Passat – diari del Josep Maria]
28 d’abril de 1936
*"A Barcelona maten els germans Miquel i Josep Badia. Els dos, militants d’Estat Català i antics caps de l’ordre públic de la Generalitat, havien estat enemics declarats dels anarquistes de la FAI. Aquella tarda, surten del seu pis del carrer Muntaner i, a pocs metres, uns pistolers els abaten a trets.
La notícia corre com la pólvora. Per uns, és una revenja; per altres, un avís. Per mi, és la prova que a Catalunya ja no hi ha llei, només bàndols armats. Si maten així als seus, què no faran amb nosaltres?"*
---
[Passat – diari del Josep Maria]
16 de juliol de 1936
*"Al cafè, un home que ha estat a Saragossa diu que allà hi ha moviments estranys a les casernes. El 17, a la tarda, corren rumors que a Melilla hi ha hagut un aixecament militar.
Escric al meu quadern: ‘Alguna cosa grossa està a punt de passar. I quan passi, no hi haurà paraigua prou gran per protegir-nos.’"*
---
[Present – el jove]
Vaig tancar el quadern un moment. El diari del Josep Maria acabava just abans de la tempesta. Jo sabia què venia després: el 19 de juliol, els trets, les barricades, la guerra. Però encara no sabia com ho havia viscut ell.
I, per primer cop, tenia ganes de saber-ho.
Capítol 1 – El dia que Catalunya va creure manar
[Present – el jove]
Vaig tornar a llegir el diari de guerra. El Josep Maria no s’entretenia amb preàmbuls: anava directe als fets. Les primeres pàgines eren un retrat cru dels dies previs i immediats a l’esclat de la Guerra Civil.
---
[Passat – diari del Josep Maria]
19 de juliol de 1936
*"El matí ha començat amb un silenci estrany, com si la ciutat contingués la respiració. Però a mig matí, el silenci s’ha trencat: trets llunyans, campanes tocant a sometent, gent corrent pels carrers.
A la plaça de Vic, els rumors volen més ràpid que el vent: que a Barcelona els militars s’han aixecat, que la Guàrdia d’Assalt i les milícies els han fet recular, que a Saragossa i Sevilla els revoltats han guanyat. Ningú sap què és veritat i què és mentida.
A Barcelona, Companys parla des del balcó de la Generalitat. Diu que el poble ha derrotat els feixistes i que Catalunya és lliure per defensar-se.
A Ràdio Associació de Catalunya ressona: «Catalans! El feixisme ha estat vençut als carrers de Barcelona. La llibertat és nostra, i la defensarem amb la vida si cal!».
Però jo sé que la llibertat que proclama depèn dels homes incontrolats que ara patrullen amb fusells i braçalets negres i vermells."*
---
[Passat – diari del Josep Maria]
2 d’agost de 1936 – Creació de la Conselleria de Defensa
*"Avui la Generalitat ha creat la seva pròpia Conselleria de Defensa. El conseller, el tinent coronel Felip Díaz i Sandino, ha parlat de formar un exèrcit català i ha anunciat la creació de l’Escola Popular de Guerra.
Al cafè, un amic em diu:
—Josep, això és la independència de Catalunya!
I jo li responc:
—Sí, la independència… amb permís dels “incontrolats” de les milícies llibertaries..
Ràdio Barcelona proclama: «Catalunya tindrà el seu exèrcit! Oficials i soldats, defenseu la terra i la revolució!».
Tots riuen, però és un riure nerviós. Sabem que, sobre el paper, Catalunya té un exèrcit; al carrer, el poder real és dels que porten el fusell i no reconeixen altra autoritat que la seva assemblea."*
---
[Passat – diari del Josep Maria]
25 d’agost de 1936 – La fe sota sospita
*"Les notícies del front són confuses: a l’Aragó, les columnes avancen però sense disciplina; a Madrid, el govern central mira amb recel els moviments de la Generalitat.
A Vic, la vida ha canviat de cop. Les misses són clandestines, les processons prohibides. Els cafès són plens de cartells revolucionaris i de converses en veu baixa.
Un vespre, al cafè, un home que ha estat a Barcelona explica que ha vist com cremaven l’església de Santa Maria del Mar. Diu que la gent aplaudia mentre les flames s’enlairaven.
La Ràdio CNT‑FAI Barcelona anuncia: «Companys! Els símbols de l’opressió cauen un darrere l’altre. La revolució avança!».
Jo sento una punxada al cor. No és només una guerra contra Franco; és una guerra contra la nostra fe."*
---
[Present – el jove]
Vaig tancar el quadern un moment. Aquelles veus de la ràdio, que ell havia sentit en directe, ara m’arribaven com un eco llunyà. I vaig entendre que, per al Josep Maria, la guerra no només es lluitava amb bales: també amb paraules que volien guanyar-te l’ànima.
Capítol 2 – “Un exèrcit de paper i sang”
[Present – el jove]
Vaig reprendre el quadern l’endemà. Ja no llegia només per curiositat: volia entendre com havia estat possible que Catalunya, que el 19 de juliol semblava tenir el control, acabés convertida en un camp de batalla entre faccions. El Josep Maria ho explicava amb la precisió d’algú que ho havia vist i patit.
---
[Passat – diari del Josep Maria]
21 de juliol de 1936 – La crema del retaule de Castellbisbal
*"Avui m’ha arribat la notícia des de Castellbisbal: han cremat el retaule major de Sant Vicenç. Tres segles presidint l’església, obra de mestres fusters i escultors, reduïts a cendres a la plaça, davant de tothom.
Diuen que alguns aplaudien mentre les flames s’enlairaven, com si cremés un enemic. Jo només hi veig la destrucció d’una part de la nostra ànima.
A Ràdio Associació de Catalunya cridava: «Catalans! La revolució no perdona símbols de l’opressió. Que caiguin els altars, que el poble prengui el que és seu!».
Algunes figures s’han salvat —Maria Magdalena, Sant Joan, un relleu de la vida de Sant Vicenç—, però la resta s’ha perdut per sempre. No és només art el que han destruït: és memòria, és fe, és història. I el pitjor és que qui ho ha fet diu que ho fa en nom del poble. Quin poble és aquest que es desfà del que és seu?"*
---
[Passat – diari del Josep Maria]
6 de setembre de 1936 – Comissió d’Indústries de Guerra
*"Barcelona bull. No és només la calor: és el soroll constant de camions carregats de milicians, de fàbriques que treballen nit i dia, de discursos que prometen victòries imminents.
La Generalitat ha posat en marxa la Comissió d’Indústries de Guerra. Han reconvertit fàbriques tèxtils, tallers mecànics i fins i tot alguna serradora per fabricar armes, munició i granades.
Un dia, el meu cosí em porta a veure una d’aquestes fàbriques a Manresa. On abans hi havia telers, ara hi ha bancs de treball plens de peces metàl·liques, pólvora i homes amb granotes brutes d’oli. Un encarregat ens ensenya una metralladora mig muntada i diu amb orgull:
—Això és indústria catalana, companys.
A la ràdio del taller, Ràdio Barcelona proclamava: «Catalans! Cada cartutx fabricat a les nostres indústries és un pas més cap a la victòria. La màquina no descansa, el poble no s’atura!».
Jo penso: Sí, però sense acer, sense disciplina i amb quatre tècnics improvisats, no sé si durarà gaire."*
---
[Passat – diari del Josep Maria]
18 d’octubre de 1936 – Escola Popular de Guerra
*"S’ha inaugurat l’Escola Popular de Guerra de Catalunya. Volen formar oficials catalans per dirigir les columnes i, més endavant, un exèrcit regular. Els primers alumnes surten amb uniformes nous i un aire de seguretat que contrasta amb la realitat dels fronts, on la disciplina és més un desig que un fet.
Al cafè, en Jaume em diu:
—Josep, això és l’exèrcit català de debò.
I jo li responc:
—Sí, però qui mana? Companys o els comitès?
Les milícies anarquistes no volen saber res de militarització. Prefereixen seguir amb la seva organització assembleària, sense oficials ni ordres estrictes.
Aquella tarda, Ràdio Associació de Catalunya anunciava: «Oficials catalans! El poble us confia la seva llibertat. Formeu-vos, instruïu-vos, i porteu la victòria a cada racó de la nostra terra!».
Sobre el paper, l’Exèrcit de Catalunya és imponent; al camp de batalla, és un mosaic de columnes que fan la guerra cadascuna a la seva manera."*
---
[Passat – diari del Josep Maria]
25 de gener de 1937 – Els Fets de la Fatarella
*"La notícia arriba com una bufetada: els Fets de la Fatarella. Un poble de la Terra Alta, pagesos que es resisteixen a col·lectivitzar les terres. El 25 de gener, un grup d’anarquistes armats entra al poble per imposar la col·lectivització. Hi ha discussions, tensió… i després, sang. Executen sumàriament més de trenta veïns.
Quan ho sento, em quedo glaçat. No és el front, no és Franco: és la rereguarda, és ‘el nostre bàndol’ matant catalans per no voler cedir el que és seu.
Al cafè, ningú no parla gaire fort, però tots ho comenten. En Miquel, que és rabassaire, diu:
—Si això és la revolució, jo no en vull saber res.
A la nit, en Ramon ha sintonitzat clandestinament una emissora nacional. Entre la distorsió, Ràdio Nacional Burgos deia: «Españoles: la anarquía roja devora a sus propios hijos. Cataluña clama por orden y justicia. ¡Arriba España!».
Per mi, la Fatarella és un punt d’inflexió. Ja havia vist abusos, però això és una altra cosa: és la prova que la Generalitat no controla el país, que la llei és la del fusell, i que la violència no és només contra els ‘feixistes’, sinó contra qualsevol que no s’agenolli davant la revolució."*
---
[Present – el jove]
Vaig tancar el quadern i vaig mirar per la finestra. Fora, la meva Catalunya semblava adormida, resignada. El Josep Maria havia viscut entre trets i traïcions; jo vivia entre silencis i renúncies. I, per primer cop, vaig sentir que potser ell tenia raó: potser la llibertat no és només una paraula, sinó una cosa que es defensa cada dia, encara que et costi tot.
Capítol 3 – “Aliats amb el fusell apuntat”
[Present – el jove]
En aquest punt, el Josep Maria ja ha vist prou per saber que la rereguarda republicana és un camp de mines ideològiques. El to del quadern canvia: hi ha més tensió, més ràbia continguda. I apareix un nou enemic, tan perillós com el que hi ha al front: els que se suposa que són “aliats”.
---
[Passat – diari del Josep Maria]
12 de febrer de 1937 – Enfrontament amb un milicià
*"Avui, a la carretera de Manresa, una patrulla de la CNT ens ha aturat. El cap, un home alt amb la cara plena de pols, m’ha cridat:
—¡Alto! ¿A dónde vais con esas armas?
Li he respost:
—A defensar Catalunya, com vosaltres.
Ell ha rigut:
—Catalunya no existe. Aquí manda la revolución.
A la ràdio del cafè on hem entrat després, Ràdio CNT‑FAI Barcelona proclamava: «Compañeros, la revolución no reconoce fronteras ni banderas burguesas. Solo hay un pueblo: el que lucha contra el fascismo».
He pensat que, si per ells Catalunya no existeix, per mi tampoc existeix la seva revolució."*
---
[Passat – diari del Josep Maria]
3 de maig de 1937 – Els Fets de Maig
*"Barcelona és un camp de batalla. Les forces de la Generalitat i del PSUC s’enfronten a la CNT i al POUM. Els carrers del centre són plens de barricades, trets i crits.
A la ràdio, Ràdio Associació de Catalunya intenta calmar els ànims: «Catalans! No dispareu contra germans catalans. La unitat és la nostra força!».
Però a la mateixa hora, Ràdio CNT‑FAI Barcelona crida: «Compañeros, primero hacemos la revolución y luego ganamos la guerra. Sin revolución no hay victoria».
Jo veig que és com dos homes, tots dos catalans, es maten a pocs metres. I entenc que aquesta guerra dins la guerra ens condemna a tots."*
---
[Passat – diari del Josep Maria]
15 de maig de 1937 – Decisió de fugir a França
*"Després dels Fets de Maig, sé que no tinc lloc aquí. Ni amb uns ni amb altres.
Ràdio Nacional Burgos anuncia: «Las tropas nacionales avanzan en todos los frentes. Cataluña será liberada del caos rojo».
No vull ser ‘liberat’ per Franco, però tampoc vull morir a mans dels qui diuen defensar el poble mentre el trepitgen.
He decidit marxar. Travessaré els Pirineus i buscaré un altre camí per lluitar per Catalunya, encara que sigui sota un uniforme que no estimo."*
---
[Present – el jove]
Vaig tancar el quadern amb un nus a la gola. El Josep Maria estava sol, literalment entre dos focs. I el més dur era veure com, per ell, cap dels dos bàndols representava la Catalunya que volia defensar.
Capítol 4 – “El pas de la frontera i el Terç”
[Present – el jove]
En aquest capítol, el Josep Maria deixa enrere la Catalunya republicana. No és una fugida per por, sinó per convicció: sap que aquí no té lloc. El que m’ha colpit és que, fins i tot en el moment de marxar, encara observa i anota tot el que veu i sent, com si volgués deixar constància per a algú que vindrà després.
---
[Passat – diari del Josep Maria]
28 de maig de 1937 – El discurs del PSUC
*"Avui, a la plaça del poble, han muntat un escenari amb banderes vermelles i una gran pancarta del PSUC. Un orador, amb veu segura, ha cridat:
—Companys! Primer guanyem la guerra i després farem la revolució! Sense victòria militar no hi haurà revolució possible!
A la ràdio, Ràdio PSUC Barcelona repetia el missatge: «Catalans! La guerra és la prioritat absoluta. La revolució vindrà després de la victòria sobre el feixisme».
He pensat en la veu que, fa només unes setmanes, deia exactament el contrari des de Ràdio CNT‑FAI: “primero hacemos la revolución y luego ganamos la guerra”. Entre uns i altres, la guerra s’allargarà fins que no quedi res per salvar."*
---
[Passat – diari del Josep Maria]
5 de juny de 1937 – Preparatius per marxar
*"He decidit marxar. Travessaré els Pirineus. No puc seguir aquí: ni amb uns ni amb altres.
A la ràdio, Ràdio Associació de Catalunya anunciava: «Catalans! Resistiu! Cada dia que aguantem és un dia més a prop de la victòria».
Però jo no veig victòria enlloc. Només veig un país trencat, on la paraula ‘Catalunya’ serveix per a discursos, però no per a unir ningú."*
---
[Passat – diari del Josep Maria]
12 de juny de 1937 – Travessa dels Pirineus
*"Sortim de matinada, amb un guia que coneix cada corba del camí. El fred és intens i la boira ens cobreix com un llençol.
A mig camí, en Ramon em diu:
—Josep, i si a l’altra banda és pitjor?
—L’altra banda no és casa meva, però aquí ja no hi tinc casa.
Quan arribem a la frontera, el guia ens fa senyal de callar. A la llunyania, el so d’una emissora nacional, Ràdio Nacional Burgos: «Españoles: nuestras tropas liberarán Cataluña del caos rojo. ¡Arriba España!».
No puc evitar un calfred. Sé que no m’agrada el que deixo enrere, però tampoc m’agrada el que m’espera."*
---
[Passat – diari del Josep Maria]
15 de juny de 1937 – Primer contacte amb el Terç
*"A Pamplona, un capellà ens parla del Terç de Nostra Senyora de Montserrat. Diu que és una unitat de catalans dins l’exèrcit nacional, que lluiten per la fe i per Catalunya.
A la ràdio local, Ràdio Requeté Navarra proclama: «Catalanes del Terç! La Mare de Déu us guia a la victòria contra l’ateisme i la barbàrie».
No sé si és exactament la meva guerra, però almenys aquí ningú em diu que Catalunya no existeix."*
---
[Present – el jove]
Vaig tancar el quadern amb una sensació estranya. El Josep Maria havia canviat de bàndol, però no de causa. I potser això era el més difícil d’entendre: que, per ell, la bandera sota la qual lluitava era menys important que la terra i la fe que volia defensar.
Capítol 5 – “Codo: bateig de foc”
[Present – el jove]
Aquestes pàgines tenen un pols diferent. El Josep Maria escriu amb frases curtes, com si cada paraula li costés. Entre les línies, hi ha silenci, pols i olor de pólvora. I, sobretot, noms de companys que ja no hi són.
---
[Passat – diari del Josep Maria]
22 d’agost de 1937 – Arribada a Codo
*"Hem arribat a Codo, un poble petit de l’Aragó, a tocar de Belchite. Som uns 180 homes del Terç, sota el comandament del tinent Roca Llopis. Les cases són baixes, de pedra clara, i el sol cau a plom. Ens han assignat posicions: Monte Calvario, Casa del Cura, trinxeres al sud i oest.
A la ràdio de campanya, Ràdio Nacional Burgos proclama: «Nuestros requetés y voluntarios catalanes mantienen firmes las posiciones en Aragón».
Firmes? Encara no ha començat res, però ja ens pengen la medalla."*
---
[Passat – diari del Josep Maria]
23 d’agost de 1937 – L’espera
*"El dia ha estat llarg i pesat. Entre trinxera i trinxera, fem broma per matar el temps. En Miquel, de Vic, diu que quan torni a casa obrirà una fonda i que ens convidarà a tots. En Pere li respon que, si continua cuinant com al campament, no hi anirà ningú. Riure ens ajuda a oblidar que potser demà no hi serem.
A la nit, el cel és ple d’estrelles. Algú xiula ‘El Virolai’ fluixet, i tots callem per escoltar-lo."*
---
[Passat – diari del Josep Maria]
24 d’agost de 1937 – Comença l’atac
*"A trenc d’alba, el primer obús ha caigut a prop del Monte Calvario. Després, un altre, i un altre. L’artilleria republicana no para. Els tancs T‑26 s’acosten pel camí polsós, i les metralladores Maxim escupen foc des de la distància.
A la ràdio, Ràdio Barcelona republicana anuncia: «Les forces populars avancen a Codo, on les tropes rebels pateixen greus pèrdues».
Nosaltres només sabem que la terra tremola i que cada cop que aixequem el cap, un projectil xiula massa a prop."*
---
[Passat – diari del Josep Maria]
25 d’agost de 1937 – Cos a cos
*"Han arribat fins a les primeres cases. El combat és cos a cos, carrer per carrer. El soroll és tan fort que no sento ni els crits. En Miquel, el de la fonda, cau a pocs metres. No puc ni aturar-me: si ho faig, cauré jo també.
A la ràdio, Ràdio Nacional Burgos diu: «Nuestros valientes han rechazado todos los ataques, infligiendo enormes bajas al enemigo».
Potser sí… però també hem perdut massa homes. El Terç ja no és el mateix que va arribar fa tres dies."*
---
[Passat – diari del Josep Maria]
26 d’agost de 1937 – Retirada
*"Ens han ordenat replegar-nos. Oficialment, és una ‘retirada tàctica’. A la pràctica, és fugir perquè no ens exterminin.
A la ràdio, Ràdio Nacional Burgos insisteix: «Codo sigue en manos nacionales gracias al heroísmo de nuestros combatientes».
Mentrestant, jo camino amb els peus plens d’ampolles i la motxilla més lleugera: he deixat enrere massa companys que no tornaran.
A la nit, al campament, fem una llista dels caiguts. En Miquel, en Pere, en Ramon… massa noms. Resem un rosari sota les estrelles, i el silenci pesa més que la calor del dia."*
---
[Present – el jove]
Vaig tancar el quadern i vaig buscar Codo al mapa. Un punt diminut a l’Aragó, gairebé invisible. I vaig pensar que, per al Josep Maria, aquell punt havia estat l’infern… i el cementiri dels seus amics.
Capítol 6 – “Entre dues presons”
[Present – el jove]
En aquest punt del quadern, el Josep Maria ja és al bàndol nacional. Però no hi ha triomfalisme: només la sensació d’haver escollit la presó menys estreta. Les seves paraules són més amargues, i les cites de ràdio que anota mostren que, per ell, la propaganda és igual de buida a banda i banda.
---
[Passat – diari del Josep Maria]
15 de novembre de 1937 – Vida de caserna a Extremadura
*"Ens han destinat a un poble polsós d’Extremadura. La vida aquí és monòtona: instrucció al matí, guàrdies a la tarda, missa obligada els diumenges.
A la ràdio del menjador, Ràdio Nacional Burgos repeteix cada dia: «Nuestros valientes soldados avanzan sin descanso hacia la victoria final».
Jo avanço cap al plat de llenties, que és l’única victòria segura del dia.
Aquí ningú parla català. Quan ho faig, alguns companys em miren com si parlés rus. No és la Catalunya que vull, però tampoc és la Catalunya que he deixat enrere."*
---
5 de setembre de 1936 – Barcelona, un “solar”
*"Aquest vespre, a la caserna, hem sentit el general Queipo de Llano des de Ràdio Sevilla. Amb aquella veu de bevedor empedreït ha dit:
—Convertiremos Madrid en un vergel, Bilbao en una gran fábrica y Barcelona en un inmenso solar.
A la sala, alguns han rigut. Jo no. He pensat en la meva família, en els carrers on vaig créixer, i m’ha vingut un calfred.
Ho deia com si fos un acudit.
Jo penso: Per a ells, arrasar una ciutat sencera és matèria de broma. Per a mi, és casa meva."*
---
12 de setembre de 1936 – Contra Catalunya
*"Avui, el mateix Queipo ha carregat contra Catalunya sencera:
—Acabaremos con el separatismo catalán y con todos sus cómplices.
A la ràdio, Ràdio Sevilla ho ha dit amb orgull, com si fos una gesta.
Jo penso: No és separatista voler parlar la teva llengua i viure com t’han ensenyat els teus pares. Però per a ells, tot el que no sigui agenollar-se és traïció."*
---
20 de setembre de 1936 – Contra el català
*"Aquest vespre, Queipo ha anat més enllà:
—En la nueva España no habrá lugar para dialectos que dividan. Todos hablarán el idioma de la Patria.
A la ràdio, Ràdio Sevilla ho ha dit com si fos una ordre divina.
Jo penso: Dialecte? El català és més vell que el castellà. Però és clar, per a ells, la història només comença quan la poden explicar ells."*
---
18 de novembre de 1937 – Una història a la vora del foc
*"Aquesta nit, al bivac, un soldat d’Infanteria de Badajoz s’ha assegut al meu costat mentre escalfàvem cafè. Parlava poc, però al cap d’una estona m’ha dit:
—¿Usted sabe lo que pasó en mi tierra, en la plaza de toros?
Li he dit que no. Llavors, amb la mirada clavada al foc, m’ha explicat que, la nit del 14 al 15 d’agost de 1936, després que Yagüe prengués la ciutat, van tancar centenars de presoners —homes, dones, fins i tot nois joves— a la plaça de braus. I que, sense judici, els van anar afusellant per grups.
—Dicen que fueron mil, otros que más… yo solo sé que el suelo estaba rojo y que el olor no se olvida nunca.
A la ràdio, Ràdio Nacional Burgos parlava d’“orden y paz restablecidos en toda Extremadura”.
Jo penso: Si això és la pau, no vull veure què en diuen guerra."*
---
27 d’abril de 1937 – Gernika
*"Ahir a la tarda, a la caserna, la ràdio , Ràdio Nacional Burgos ha donat la notícia:
—Las hordas rojas, en su retirada, han incendiado la villa de Guernica.
Ho deia amb veu segura, com si haguessin estat allà. Però després, un sergent basc del nostre batalló m’ha agafat a part i m’ha dit fluixet:
—No han sido los rojos, muchacho… han sido los alemanes y los italianos, con sus aviones. Han dejado el pueblo hecho cenizas, bai.
M’ha explicat que era dia de mercat, que hi havia dones, criatures i vells, i que les bombes havien caigut durant hores, primer explosives i després incendiàries.
—Aquello no fue guerra, fue sarraskia —ha afegit, mirant a terra.
Quan ha acabat la transmissió, alguns companys han repetit la versió oficial. Jo he callat. Però dins meu, cada cop que sento la paraula ‘victòria’, hi sento també l’olor de fum i de carn cremada."*
---
30 de gener de 1938 – Bombardeig de Sant Felip Neri
*"Aquest matí, a les nou, l’aviació legionària italiana ha tornat a visitar Barcelona. Diuen que han atacat la zona de la Catedral i la Plaça Nova, però una de les bombes ha caigut a la plaça de Sant Felip Neri, on hi havia un refugi ple de canalla.
A les onze i vint, mentre els veïns i els bombers intentaven treure runa i cossos, han tornat. La segona passada ha acabat d’esfondrar el soterrani. Només a la plaça hi han mort 42 persones, 20 d’elles criatures.
A la ràdio, Ràdio Nacional Burgos anunciava amb veu triomfal: «Nuestras gloriosas fuerzas aéreas han golpeado el corazón del enemigo».
Mira que bé: matar nens ara és ‘golpear el corazón del enemigo’. Suposo que, segons ells, el futur també és un objectiu militar.
Quan he sentit això, he pensat que potser la diferència entre uns i altres no és tan gran: uns cremen retaules i altres bombardejen escoles. I tots, això sí, ho fan ‘pel poble’."*
---
12 de febrer de 1938 – Notícies del front de l’Ebre
*"Avui han arribat parts de guerra sobre combats a l’Ebre.
A la ràdio, Ràdio Nacional Burgos (12/02/1938) proclama: «Nuestros heroicos requetés y legionarios han rechazado al enemigo en todos los sectores».
Mentrestant, a la mateixa hora, Ràdio Barcelona republicana (12/02/1938) respon: «Les forces populars mantenen les seves posicions i infligeixen greus pèrdues al feixisme».
Si escoltes només una emissora, guanyes sempre. Si les escoltes totes dues, t’adones que la veritat és la primera víctima de la guerra."*
---
20 de març de 1938 – Sensació d’ofec
*"Cada dia que passa, tinc més clar que he canviat de bàndol però no de presó. Aquí la censura és tan estricta com allà, i la sospita constant.
A la ràdio, Ràdio Nacional Burgos insisteix: «España, una, grande y libre, vencerá bajo el mando de Franco».
Jo penso: I Catalunya, què? Però això no es pot dir en veu alta. Aquí, les paraules també poden ser bales."*
[Present – el jove]
Vaig tancar el quadern amb un pes al pit. El Josep Maria estava atrapat: havia fugit de la revolució armada per caure en un règim que el volia assimilar. I, tot i així, seguia escrivint, com si deixar constància fos la seva manera de resistir.
En aquelles pàgines, la veu de Queipo de Llano, les mentides sobre Gernika, la matança de Badajoz i el bombardeig de Sant Felip Neri no eren només fets històrics: eren ferides obertes que ell havia vist o sentit de prop. I el més colpidor era que, rere cada data i cada frase, hi havia la certesa que la veritat no interessava a ningú amb poder.
Vaig entendre que, per al Josep Maria, la guerra no s’havia acabat el dia que va penjar el fusell. Continuava viva en la censura, en la por i en el silenci imposat. I que, mentre algú llegís aquestes paraules, ell no hauria estat del tot vençut.
Capítol 7 – “Vilalba dels Arcs: sols davant l’infern”
[Present – el jove]
Aquestes pàgines són denses, plenes de pols i suor. El Josep Maria hi escriu amb frases curtes, com si cada paraula fos un tret. Entre línies, hi ha moments de germanor que, vistos des de fora, semblen gairebé irreals.
---
[Passat – diari del Josep Maria]
18 de juliol de 1938 – Arribada a Vilalba dels Arcs
*"Després de dies de viatge en vagons de bestiar des d’Extremadura, hem arribat a Vilalba dels Arcs. Som uns 850 homes del Terç. Franco ens ha encomanat la defensa del poble.
A la ràdio de campanya, Ràdio Nacional Burgos celebra: «En el aniversario del Glorioso Alzamiento, nuestras tropas avanzan imparables hacia la victoria final».
Jo miro al meu voltant i només veig pols, calor i cares cansades. Si això és avançar imparables, no vull saber què és quedar-se encallats."*
---
19 de juliol de 1938 – Tots voluntaris
*"Avui han demanat voluntaris per formar part del batalló de xoc que haurà d’atacar les posicions republicanes a la cota 481. No ha calgut insistir: tot el Terç s’ha presentat voluntari.
El capità ha somrigut orgullós. Jo he pensat: O som molt valents o molt ximples… o les dues coses alhora.
A la ràdio, Ràdio Nacional Burgos diu: «Nuestros valientes soldados, con el apoyo de la artillería y la aviación, han tomado posiciones clave en el frente del Ebro».
Potser en un altre Ebre, perquè aquí l’únic que tenim és el soroll dels morters enemics i el silenci dels que ens havien de cobrir."*
---
20 de juliol de 1938 – El Virolai abans del combat
"Abans de sortir cap a les posicions, el capellà ha proposat resar. Però algú, no sé qui, ha començat a entonar el Virolai. En pocs segons, tot el Terç cantava: “Rosa d’abril, morena de la serra…”*
La veu se’ns trencava, alguns amb llàgrimes als ulls. No sé si era fe, enyorança o por. Potser tot barrejat.
A la ràdio, Ràdio Nacional Burgos proclama: «Nuestros héroes se sacrifican por Dios y por España».
Jo penso: I per la Mare de Déu de Montserrat, que avui l'hem sentit més a prop que mai."*
---
23 de juliol de 1938 – Veus familiars
"Aquest matí, mentre observàvem les línies republicanes amb els prismàtics, he sentit crits en català. No eren insults, sinó ordres: “Aixequeu-vos! Endavant!”*.
En Manel, al meu costat, ha abaixat el fusell un moment i m’ha dit:
—Josep… són crios.
I tenia raó: nois amb cara d’haver sortit de l’escola feia quatre dies, alguns amb la barba encara per sortir.
A la ràdio, Ràdio Nacional Burgos anunciava: «Los rojos lanzan a niños contra nuestras posiciones, prueba de su desesperación».
Jo penso: No són nens, són catalans com nosaltres. I la desesperació no és només seva."*
---
25 de juliol de 1938 – El presoner
*"Avui hem capturat un noi republicà després d’un atac fallit. Devia tenir disset anys, potser menys. Quan li he preguntat d’on era, m’ha dit:
—De Manresa.
Ens hem quedat mirant, sense saber què dir. Ell podria haver estat el meu veí, o el germà petit d’un amic.
A la ràdio, Ràdio Nacional Burgos proclamava: «Nuestros valientes combatientes han hecho prisioneros a peligrosos elementos enemigos».
Perillós? El noi tremolava com una fulla i només demanava aigua. Li n’he donat. Quan l’han vingut a buscar, m’ha mirat amb ulls d’espant i m’ha dit fluixet:
—No els deixis dir que sóc un criminal.
No li he pogut prometre res."*
---
26 de juliol de 1938 – Reflexió amarga
*"Avui, després d’un altre atac, hem trobat un cos a pocs metres de la nostra trinxera. Era un d’aquells nois de la Lleva del Biberó. A la butxaca, una carta de la mare: li deia que mengés bé i que no prengués mal.
L’he guardada perquè no acabés trepitjada.
A la ràdio, Ràdio Nacional Burgos deia: «La juventud española se forja en el combate».
Jo penso: Sí, es forja… i després es fon, com el plom de les bales que els maten."*
---
21 de juliol de 1938 – L’atac i la traïció
*"L’atac ha estat brutal. Els tancs T‑26 republicans han avançat pel camí, i el Joanet, aquell xicot de Manresa que sempre feia broma, ha corregut amb una granada a la mà. L’ha encastada a la cadena i l’explosió ha aturat el tanc. Ell no s’ha tornat a aixecar.
Portem dos dies resistint sense reforços. Les municions s’acaben, l’aigua també. Els reforços promesos no han arribat. Ens havien dit que la Legió i la Falange ens cobririen el flanc… però no hi ha ningú.
A la nit, un sergent navarrès ens ha dit, mig avergonyit:
—Nos han ordenado aguantar más atrás. Dicen que ustedes son más resistentes.
Jo li he respost:
—No, som més prescindibles.
A la ràdio, Ràdio Nacional Burgos insisteix: «La resistencia heroica de nuestras tropas en el Ebro es ejemplo para toda España».
Heroica? Potser. Però també és inútil si ens deixen morir aquí. Quan cau la nit, miro les ombres dels companys i penso que, si sortim vius, no serà gràcies a cap general, sinó malgrat ells."*
---
22 de juliol de 1938 – Tensions al mateix bàndol
*"Avui, en tornar a la rereguarda per buscar munició, hem topat amb una unitat falangista descansant a l’ombra. Un dels seus, amb un somriure burleta, ha dit:
—¿Qué, catalanes, todavía aguantáis?
Li he respost:
—Sí, i gràcies a que vosaltres descanseu, tenim més feina.
No ha rigut. Jo tampoc.
Més tard, un oficial castellà ens ha retret que cantéssim en català abans de l’atac:
—Aquí se canta el “Cara al Sol”, no esas cosas.
Li he dit:
—Doncs miri, nosaltres cantem el que ens dóna força per no fugir corrents.
A la ràdio, Ràdio Nacional Burgos proclama: «La unidad entre nuestros combatientes es total».
Total? Sí, totalment sols."*
---
[Present – el jove]
Vaig tancar el quadern amb les mans suades. El Josep Maria no escrivia com un soldat obedient, sinó com un home que veia la guerra des de dins i no es deixava enganyar per cap bandera. I aquell Virolai, cantat a les portes de l’infern, em va quedar ressonant al cap.
---
Capítol 8 – “Retorn a una Catalunya sotmesa” (febrer 1939–1945)
[Present – el jove]
Quan vaig arribar a aquest punt del quadern, la lletra del Josep Maria era més lenta, com si cada paraula li costés. No era la por del front, sinó una altra mena de por: la de veure casa seva canviada per sempre.
---
[Passat – diari del Josep Maria]
26 de gener de 1939 – L’entrada a Barcelona
*"Avui han entrat les tropes franquistes a Barcelona. Des de la ràdio, Ràdio Nacional Burgos ha proclamat:
—«Barcelona, liberada del yugo rojo-separatista, vuelve a ser española y católica. Las tropas del Caudillo han sido recibidas con entusiasmo por la población agradecida».
Jo penso: Potser alguns aplaudeixen… però molts altres callen i baixen el cap.
He vist banderes amb l’àguila a tots els balcons oficials. Els carrers on abans senties parlar català ara ressonen amb ordres en castellà."*
---
15 de febrer de 1939 – Tornada a Vic
*"He tornat a Vic. Les façanes són les mateixes, però l’ambient és un altre.
A la ràdio, Ràdio Nacional Barcelona proclama:
—«La paz y el orden han llegado a todos los rincones de España. El idioma de la Patria, el español, será la lengua común de todos los españoles».
Catòlica potser sí, però catalana cada dia menys. Al mercat, una dona ha estat renyada per parlar català. I tothom parla fluix, com si les parets tinguessin orelles."*
---
20 de febrer de 1939 – La llengua prohibida
*"A la plaça, un guàrdia civil ha cridat a una mare per parlar català amb el seu fill.
—En público, sólo en español, señora.
Jo penso: Ara la llengua és sospitosa. I el silenci, obligatori."*
---
10 de març de 1939 – Enfrontament amb un sergent franquista
*"Aquest matí, un sergent ha cridat a un home gran per parlar català.
—Aquí sólo se habla el idioma de la Patria.
—Aquest home parla la llengua de la seva mare. No és cap delicte.
El sergent m’ha mirat amb menyspreu:
—¿Y usted quién es para decirme nada?
—Un català que ja ha vist prou gent amb fusell creient-se amo de la veritat.
A la ràdio, Ràdio Nacional Barcelona repetia:
—«La paz ha llegado para quedarse. España, una, grande y libre, avanza unida bajo el Caudillo».
La pau… la pau del cementiri."*
---
1 d'abril de 1939 - La fi de la "Cruzada Nacional”
*”Avui s'ha donat per acabada la “Cruzada Nacional”, per la ràdio, Ràdio Nacional Burgos, Fernando Fernàndez deia:
> «En el día de hoy, cautivo y desarmado el Ejército Rojo, han alcanzado las tropas nacionales sus últimos objetivos militares. La guerra ha terminado.»
Jo penso.. Així que hem guanyat, jo també?
----
5 d’abril de 1939 – El retorn dels vencedors
*"Avui han tornat alguns dels que havien marxat amb els nacionals el 36. Porten medalles, uniformes nous i un aire de superioritat.
—Ara sí que Catalunya està salvada —m’ha dit un.
—Sí, salvada… però de qui?
A la ràdio, Ràdio Nacional Burgos proclamava:
—«España ha vencido al separatismo y a la anarquía. La unidad nacional es indestructible».
Jo miro al meu voltant i veig cares cansades. Potser hem vençut la guerra, però hem perdut la llibertat."*
---
[Present – el jove]
Vaig tancar el quadern amb ràbia. El Josep Maria havia lluitat, havia fugit, havia tornat… i tot per trobar-se una Catalunya muda. I vaig entendre que, per ell, la guerra no s’havia acabat: només havia canviat de nom.
Capítol 9 – “La pau del cementiri” (1939–1940)
[Present – el jove]
Aquestes pàgines són lentes, com si el Josep Maria escrivís amb un pes a la mà. No hi ha trets ni bombes, però la por i la gana són tan espesses com la pols dels camins.
---
[Passat – diari del Josep Maria]
20 de juny de 1939 – Cartilles de racionament
*"Avui han repartit les cartilles de racionament. Oli, sucre, farina… tot comptat i mesurat.
A la ràdio, Ràdio Nacional Barcelona proclama:
—«La paz y el orden permiten la reconstrucción de España. El sacrificio de hoy es la abundancia de mañana. Cada ciudadano, con disciplina y fe, contribuirá a la grandeza de la Patria».
Reconstrucció? Potser a Madrid. Aquí reconstruïm la paciència fent cua per un tros de pa."*
---
5 de juliol de 1939 – El mercat negre
*"Al carrer de Gurb, un home ven ous i oli d’amagat. Els preus són el doble que al mercat oficial.
—Si no vols passar gana, paga o calla —m’ha dit.
A la ràdio, Ràdio Nacional Burgos parla de “lucha contra la especulación” i promet càstigs exemplars.
Jo penso: La lluita és contra qui no té padrins, no contra qui especula de debò."*
---
2 de novembre de 1939 – Retrobar un vell enemic
*"Al mercat m’he creuat amb en Jaume, que havia lluitat amb la Lleva del Biberó. Ens hem mirat uns segons. Ell ha dit:
—Vas guanyar la guerra, Josep.
—No, Jaume. La vam perdre tots.
Jo penso: Si això és victòria, no vull veure què és derrota."*
---
15 de gener de 1940 – Els maquis
*"Diuen que a les muntanyes hi ha grups armats que baixen de nit a buscar menjar. Alguns són antics combatents republicans que han passat la frontera.
Al cafè, un home ha murmurat:
—Si tornen, jo els ajudaré.
Un altre ha replicat:
—I jo t’enterraré.
A la ràdio, Ràdio Nacional Barcelona els anomena «bandoleros rojos» i promet “exterminarlos sin piedad”."*
---
12 d’octubre de 1940 – Homenatge als caiguts del Terç
*"He anat a Montserrat per l’ofici en memòria dels companys morts. A la cripta, 319 noms gravats. He buscat el d’en Miquel, el de la fonda, i l’he trobat a la tercera columna.
El monjo ha parlat de sacrifici i fe. Jo he pensat en la pols de Codo, en la set de Vilalba, i en com alguns d’aquells noms no haurien volgut morir per Franco, però sí per Catalunya i per la seva fe.
A la ràdio, Ràdio Nacional Barcelona proclamava:
—«España honra a sus héroes caídos en la Cruzada, ejemplo de valor y lealtad a la Patria».
Jo penso: Els nostres herois tenen nom i cognom, i molts parlen català. Però això no surt al discurs oficial."*
---
20 de novembre de 1940 – Visites als pares del Miquel
*"Aquest mes he decidit visitar les famílies dels companys del Terç que no van tornar.
A casa dels pares d’en Miquel, la mare m’ha obert amb els ulls plens d’aigua. Ens hem assegut a la cuina, i li he explicat com el seu fill, a Codo, compartia l’últim glop d’aigua amb un desconegut.
—Sempre va ser així… primer els altres —ha dit ella, somrient entre llàgrimes.
Al pare li he explicat com, a Vilalba, el Miquel va cantar el Virolai mentre les bales xiulaven. Ell ha assentit en silenci, amb la mirada clavada a la taula.
He sortit amb el cor pesat, però també amb la sensació que, almenys, algú els havia dit que el seu fill havia estat més que un nom en una làpida."*
---
25 de novembre de 1940 – Els pares del Jaumet
*"Avui he anat fins a Manresa per veure els pares del Jaumet. El seu fill va caure a Vilalba dels Arcs, i jo hi era.
La mare m’ha rebut amb un davantal vell i les mans humides de rentar roba. Ens hem assegut al menjador, sota un crucifix ennegrit pel fum dels hiverns.
—Explíquim alguna cosa del meu noi… —m’ha dit amb la veu trencada.
Li he explicat com, enmig del combat, un tanc enemic avançava lentament pel carrer polsós. El Jaumet, sense esperar ordres, va sortir de la cobertura amb una granada a la mà. Va córrer fins a tocar gairebé les cadenes i, amb un gest sec, la va llançar just a sota. L’explosió va rebentar el tren de rodatge i el tanc va quedar clavat al lloc, escopint fum i espurnes.
—Sempre va ser impulsiu… però valent —ha murmurat el pare, amb els ulls humits.
Els he dit que aquell gest va donar-nos uns minuts vitals per reorganitzar-nos i evitar que ens encerclessin. La mare ha assentit, i m’ha agafat la mà:
—Gràcies per dir-nos-ho. Ara el puc imaginar fent alguna cosa bona abans de marxar.
He sortit de casa seva amb el cor pesat, però també amb la sensació que, almenys, els havia deixat un record viu del seu fill, més enllà d’un nom gravat en pedra."*
---
23 d’octubre de 1940 – El nazi que buscava el Grial
*"Avui, a la ràdio, han anunciat amb gran pompa la visita d’una alta autoritat alemanya: Heinrich Himmler, cap de les SS.
A la ràdio, Ràdio Nacional Barcelona proclamava:
—«El ilustre jefe de las SS alemanas, camarada Heinrich Himmler, ha honrado hoy a Barcelona con su presencia. Tras ser recibido por nuestras autoridades, ha visitado el monasterio de Montserrat, símbolo de la fe y la tradición, en un gesto que refuerza la hermandad entre la Nueva España y la Alemania nacionalsocialista».
El que no han dit és que, segons un funcionari que conec, l’home ha pujat a Montserrat convençut que hi trobaria el Sant Greal. Els monjos, educats però ferms, no li han donat res més que un cafè i bones paraules.
M’imagino el nazi, amb el seu uniforme impecable, mirant les roques i pensant que darrere de cada cova hi hauria una copa màgica. Potser ha marxat decebut, però segur que a la ràdio diran que ha estat “una visita històrica”.
Jo penso: Si el Grial existís, no el trobaria qui ve amb botes i pistola, sinó qui arriba amb respecte i silenci."*
---
5 de desembre de 1940 – La ciutat muda
*"He anat a Barcelona. Les façanes estan plenes de banderes amb l’àguila, retrats de Franco i cartells que proclamen «Una, Grande y Libre».
A la ràdio, Ràdio Nacional Barcelona anuncia:
—«Barcelona, ejemplo de adhesión al Caudillo, avanza con paso firme hacia la reconstrucción nacional».
Jo penso: Avança, sí… però amb la boca tancada i el cap cot."*
---
[Present – el jove]
Aquest capítol és un mosaic de silencis, cues i mirades baixes. El Josep Maria no dispara cap tret,
Capítol 10 – Els anys de la fam i del silenci (1940–1943)
[Present – el jove]
En aquestes pàgines, el Josep Maria ja no parla de fronts ni de batalles. La guerra s’ha acabat, però el seu diari és ple de petites guerres diàries: contra la gana, contra la por, contra l’oblit. I, sobretot, contra la sensació d’haver lluitat per un bàndol que no el volia del tot.
---
[Passat – diari del Josep Maria]
Febrer de 1940 – La pau del cementiri
*"Fa un any que Franco ha entrat a Barcelona. Els carrers són plens de banderes amb l’àguila, i el català ha desaparegut dels rètols.
A Radio Nacional de España – Emisión Barcelona, el locutor diu amb veu solemne:
«¡Españoles! La paz ha llegado a todos los rincones de la Patria. El sacrificio de hoy será la abundancia de mañana».
Al mercat, la gent fa cua amb les cartilles de racionament a la mà. Una dona, amb el nen a coll, xiuxiueja en català i de seguida rep una mirada dura d’un guàrdia. Ara la llengua és sospitosa.
Jo, que vaig lluitar al seu bàndol, no surto a les fotos ni als discursos. Per a ells, sóc massa català per ser de fiar."*
---
Juny de 1940 – La guerra a Europa
*"Els alemanys han entrat a París. Al cafè, alguns ho celebren; d’altres callen. Jo penso que, si Hitler guanya, Franco es farà més fort.
A Ràdio Barcelona (EAJ-1), entre notícies, sona un anunci:
«Jabón Heno de Pravia: el aroma limpio que recuerda a la naturaleza. Heno de Pravia… siempre en su tocador».
Però a la botiga del barri no hi ha sucre ni oli. El que hi ha és al mercat negre, i només per a qui pot pagar.
Un antic company del Terç, en Ramon, ara treballa a l’Ajuntament. Em diu que podria aconseguir-me un lloc si m’afilio a la Falange. Li dic que no. Ell somriu, però és un somriure fred."*
---
Març de 1941 – Cartilles i estraperlo
*"El pa és negre i dur, l’oli ranci. Les cartilles no arriben per a tothom. Qui té contactes, compra al mercat negre; qui no, passa gana.
A Radio Nacional – Servicio de Anuncios, entre parts de guerra, sona:
«Jabón Lagarto: limpia más, cuida sus manos y dura más. ¡Confíe en la experiencia!».
Jo penso que ni el Lagarto arreglarà la gana que tenim.
A la plaça, una dona ven ous d’amagat. Quan apareix la Guàrdia Civil, els amaga sota la faldilla. Tothom fa veure que no ha vist res."*
---
Octubre de 1941 – Repressió cultural
*"Han tancat el casal on fèiem teatre en català. El rector m’ha dit que no pot predicar més que en castellà.
A missa, alguns responen en català, fluixet. Els guàrdies, al fons, prenen nota.
A Radio Nacional, un locutor anuncia:
«Aprenda el idioma de la Patria. Hable español, hable como un buen español».
No sé què és pitjor: que ens prohibeixin parlar com sempre, o que alguns comencin a oblidar les paraules."*
---
Gener de 1942 – Resistència invisible
*"Un amic m’ha parlat d’una xarxa que ajuda gent a fugir a França. Republicans amagats, jueus, desertors.
No hi col·laboro, però sé que existeix. I sé que, si m’hi veiessin, perdria el poc que tinc.
A Radio Nacional, un anunci:
«Denuncie a los enemigos de España. Su colaboración es vital para la seguridad de todos».
Aquí, ajudar algú pot ser un acte de fe… o una condemna."*
---
Agost de 1942 – La por com a norma
*"Un veí ha estat denunciat per escoltar Radio Toulouse. L’han tancat sense judici.
Al poble, la gent aprèn a no mirar massa, a no preguntar. Jo també. Però cada cop que callo, sento que em venc una mica més.
A la plaça, un cartell nou: «Si eres español, habla español». El posen just al costat de la font on les dones renten roba. Elles callen, però quan no hi ha ningú, tornen a parlar com sempre."*
---
Novembre de 1942 – El món es gira
*"Diuen que els americans han desembarcat al Marroc i a Algèria. Aquí, la ràdio ho presenta com una maniobra sense importància.
A Ràdio Barcelona, entre música de sarsuela, sona un anunci:
«Colonia Varón Dandy: distinción y elegancia para el hombre español».
Al cafè, un home diu fluixet: ‘Si els americans arriben a Europa, potser Franco tremolarà’. Jo no dic res. No sé si és un confident o un home cansat de tanta misèria."*
---
Febrer de 1943 – Canvis llunyans
*"Diuen que a Stalingrad els alemanys han estat derrotats. Aquí, alguns ho celebren en silenci; d’altres, ho neguen.
A Radio Nacional, un anunci:
«España no necesita mirar al extranjero. Todo lo que usted necesita, lo produce nuestra tierra».
Jo penso que, si Franco cau, potser tornaran els que van cremar esglésies. I si es queda, seguiré sent un català sospitós. No hi ha victòria possible per a mi."*
---
Juliol de 1943 – El pes del silenci
*"Han afusellat un home a la Model. Diuen que era comunista. La seva dona ha vingut al poble a buscar refugi amb uns parents. Ningú li parla gaire, no per odi, sinó per por.
A Radio Nacional, música militar i un discurs del Caudillo:
«España es una unidad de destino en lo universal».
Jo, que vaig lluitar per una Catalunya lliure dins d’una Espanya catòlica, sé que aquestes paraules no són per a mi."*
---
[Present – el jove]
Vaig tancar el quadern amb la sensació que aquells anys havien estat una altra guerra: sense fronts, però amb vencedors i vençuts igualment marcats. El Josep Maria havia sobreviscut, però no havia trobat cap lloc on encaixar.
Capítol 11– Ombres a la muntanya (1944–1945)
[Present – el jove]
Quan vaig passar pàgina, el to del Josep Maria es va tornar més sec. Ja no parlava de fronts ni de batalles obertes: ara la guerra era a la muntanya, amagada entre boires i camins de cabres. I, sobretot, era una guerra que ell mirava des de la incomoditat de ser un “guanyador” que ningú volia del tot.
---
[Passat – diari del Josep Maria]
19 d’octubre de 1944 – La Vall d’Aran
*"Diuen que més de 4.000 homes han creuat la frontera per la Vall d’Aran. Els anomenen maquis, però ells es fan dir Guerrilla de l’Exèrcit Popular. Volen aixecar Catalunya contra Franco, aprofitant que Alemanya està perdent la guerra.
A la ràdio, silenci absolut. Només a la BBC, en ona curta, he sentit: «Spanish guerrillas enter Catalonia in major offensive».
Al cafè, un home murmura que els ha vist passar de nit, carregats d’armes. Un altre diu que l’exèrcit ja els ha encerclat. Ningú sap què és veritat, però tothom tanca la porta abans que es faci fosc.
Jo, que vaig lluitar contra els rojos, ara veig com tornen, i no puc evitar pensar que, si guanyessin, tampoc tindria lloc al seu costat."*
---
21 d’octubre de 1944 – Contradiccions
*"Han arribat notícies que l’ofensiva ha fracassat. Els maquis s’han retirat cap a França. Els diaris del règim en parlen com d’una ‘victòria gloriosa’, però aquí, al poble, la gent només comenta que hi ha hagut morts a les muntanyes i que alguns joves han desaparegut.
Un sergent m’ha dit: —Vosotros, los catalanes, siempre metidos en líos.
Li he respost: —I vostès, sempre pensant que som tots iguals.
No sóc dels maquis, però tampoc sóc dels que manen. Sóc d’aquells que no encaixen enlloc."*
---
Gener de 1945 – Patrulles i sospites
*"La Guàrdia Civil puja sovint a les masies. Busquen menjar, armes, informació. Si sospiten que has ajudat els maquis, et poden fer desaparèixer.
En Pere, un veí, ha estat detingut. Diuen que li van trobar pa i formatge amagats al paller. Potser era per a ells, potser no. Aquí, la sospita és prou motiu per condemnar-te.
Quan parlo català amb algun company de patrulla, em miren malament. Per a ells, sóc útil amb el fusell, però sospitós amb la llengua.
A la missa, el rector predica sobre la pau i l’obediència. Però a la sortida, la gent parla en veu baixa, com si fins i tot Déu pogués delatar-los."*
---
Febrer de 1945 – Censura i silenci
*"He intentat enviar una carta a un antic company del Terç que viu a França. El carter m’ha dit que no sortirà: ‘No convé’.
Els diaris només parlen de la victòria imminent dels aliats a Europa, però aquí no es pot comentar. Si dius que Hitler està perdent, et miren com si fossis un traïdor.
A la ràdio, només música militar i discursos del Caudillo. Cap menció als maquis, cap menció a la fam, cap menció a la por."*
---
Març de 1945 – Trets a la serra
*"Aquesta nit hem sentit trets llunyans, cap al coll de Jou. Al matí, han baixat dos guàrdies amb un ferit en una mula. Diuen que han matat tres maquis. Els cossos no els hem vist, però la sang a la sella era real.
A la ràdio, res. Les guerres petites no surten als butlletins.
Un caporal m’ha preguntat si jo coneixia algun dels morts. Li he dit que no. Però dins meu he pensat que, si algun dia em trobés en una altra banda d’aquest fusell, potser també callarien el meu nom."*
---
Abril de 1945 – El món canvia, aquí no
*"A Europa, diuen que els russos són a les portes de Berlín. Aquí, la vida continua igual: cartilles de racionament, cues per pa, guàrdies a cada cantonada.
Al poble, un home ha estat multat per escoltar Ràdio Pirinaica. El van sentir riure quan deien que Mussolini havia estat capturat.
---
Juny de 1945 – La presó interior
*"La gent parla menys que mai. Els maquis encara hi són, però ja no es deixen veure. Els guàrdies continuen patrullant. Entre uns i altres, el poble viu amb la por com a companya.
Aquesta és la pitjor presó: la que portes dins, quan no saps de qui et pots refiar.
Jo vaig guanyar la guerra, diuen. Però aquí, al meu poble, sóc un home que parla una llengua sospitosa i que ha lluitat per una causa que no surt als discursos oficials. Ni heroi per uns, ni germà per altres."*
---
Agost de 1945 – La fi de la guerra mundial
*"Han llençat una bomba nova sobre dues ciutats japoneses. Hiroshima i Nagasaki, diuen. La guerra al món s’acaba, però aquí no canvia res.
Els diaris del règim diuen que Franco ha mantingut Espanya en pau. Jo sé que és una pau feta de silenci, de presons i de muntanyes plenes d’homes amagats.
Quan passo pel camí de la serra, veig petjades que no són de cap pastor. No les segueixo. No vull saber si són d’un maqui o d’un guàrdia. Aquí, saber massa és perillós."*
---
[Present – el jove]
Vaig tancar el quadern i vaig mirar cap a les muntanyes. Avui semblaven verdes i tranquil·les, però ara sabia que, sota aquella calma, hi havia hagut trets, delacions i silencis. I que el Josep Maria havia viscut en un lloc on, fins i tot havent “guanyat”, continuava sent un estrany.
Epíleg – El silenci dels vençuts
[Passat – diari del Josep Maria]
*"Si algú llegeix aquestes pàgines quan jo ja no hi sigui, que sàpiga que no les vaig escriure per justificar-me, sinó per deixar constància.
Vaig lluitar en una guerra que no vaig triar, al costat d’homes que no sempre respectava, contra uns altres que tampoc m’haurien respectat. Vaig veure morir amics sota dues banderes diferents, i vaig aprendre que la victòria no és més que un altre nom per a la supervivència.
Després, vaig viure una pau que no era pau, sinó silenci imposat. Vaig veure com es cremaven llibres i llengües, com es premiava la submissió i es castigava la memòria.
No espero que qui llegeixi això estigui d’acord amb mi. Només espero que entengui que la història no és mai tan neta com la volen explicar els vencedors.
Si algun dia tornen temps foscos —i sempre tornen—, recorda que la llibertat no és un regal: és una feina diària, i sovint ingrata. I que la por és l’arma més eficient que té qualsevol poder.
No deixis que et facin triar entre dues presons. No deixis que et robin la llengua, la fe o la dignitat. I, sobretot, no deixis que el silenci tapi el que va passar.
Perquè el silenci, quan és imposat, és només una altra forma de derrota."*
---
[Present – el jove]
Vaig tancar el quadern amb les mans una mica tremoloses. No era només la història d’un home, sinó la radiografia d’un país que havia après a callar.
Vaig entendre que el Josep Maria no m’estava parlant només a mi, sinó a qualsevol que algun dia es pregunti què va passar de debò. I que, si jo no ho explico, aquestes paraules tornaran a quedar tancades a les golfes, esperant un altre lector que potser ja no arribarà.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada