Lleida-3, Rebut,

 Lleida-3, Rebut,

“El Bressol d’Acer” – Crònica del BTR‑22 Lleida‑3

La boira del matí encara s’aferrava als camps d’oliveres quan el BTR‑22 “Lleida‑3” va rebre l’ordre de moure’s cap a la línia de tall a la N‑340. El motor dièsel va arrencar amb un bram greu, i dins del compartiment, la tripulació va sentir com el blindat vibrava com un animal impacient.

Soldat Miquel, al seient del conductor, tenia els ulls clavats a la pantalla frontal, on el mapa digital mostrava la ruta entre marges i camins rurals. Al seu costat, el caporal Manel, comandant del vehicle, revisava per última vegada el sistema de comunicacions i el Soldat Jordi , el tirador controlava el mòdul de combat “Ballista”. Al darrere, els vuit infants asseguts als bancs laterals ajustaven corretges, revisaven carregadors i murmuraban entre ells.

—Contacte a la dreta, 800 metres, VAMTAC amb Spike —va avisar Manel, observant per la càmera tèrmica.  

—Rebut. Canó a punt —va respondre Jordi, el tirador, mentre girava la torre amb suavitat.

El canó automàtic de 30 mm va escopir una ràfega seca. A través de la càmera, Jordi va veure com el vehicle enemic quedava immòbil, fum blanc sortint del capó. Els infants dins del “Lleida‑3” van contenir un crit d’alegria; sabien que encara quedava molta feina.

El BTR‑22 va avançar uns metres més, aprofitant un marge de pedra com a cobertura. A la ràdio, la veu d’un altre comandant de secció va tronar: “Tigre HAD en aproximació per l’est!”. Manel no va dubtar:  

—Buk‑M3, aquí Lleida‑3, objectiu marcat, coordenades enviades.  

Uns segons després, un míssil amic va creuar el cel com un llamp i l’helicòpter va caure darrere la línia d’arbres. El rugit de la tripulació dins del blindat va ser instintiu, barreja d’alleujament i adrenalina.

A mig matí, el “Lleida‑3” va rebre l’ordre de cobrir la retirada d’un altre BTR‑22 avariat. Els enginyers havien volat un pont secundari i la Legió intentava obrir-se pas per un camí lateral. Miquel va maniobrar ràpidament, col·locant el blindat en angle per bloquejar el pas. Els coets de 122 mm del batalló de llançacoets, disparats des d’una posició camuflada, van saturar la zona, obligant l’enemic a retrocedir.

Quan el sol començava a caure, el “Lleida‑3” estava cobert de pols, amb marques d’impactes lleus al blindatge, però encara operatiu. Els homes dins estaven esgotats, suats, però amb la mirada viva. Sabien que aquell dia havien fet més que resistir: havien estat una peça clau per tancar el pas a una brigada sencera.

Abans de tornar a la base avançada de Santa Bàrbara, Manel va mirar per l’escotilla i va veure les estelades onejant als balcons de Freginals. Va somriure sota el casc.  

—Avui, aquest bressol d’acer ens ha portat a tots a casa, va dir.  

I el motor del BTR‑22 va continuar bramant, com si també entengués que la lluita encara no havia acabat.

“Ombres sobre Godall” – Segona part

La nit havia caigut sobre el Montsià com una manta espessa. El “Lleida‑3” estava aturat en silenci darrere un marge de pedra, amb el motor apagat per no delatar la seva posició. A dins, la llum vermella suau dels panells il·luminava les cares concentrades de la tripulació.

El caporal Manel va donar l’ordre:  

—Enlairar dron reconeixement. Objectiu: camí lateral cap a la N‑340.  

El dron encapsulat EO/IR va sortir disparat des del llançador del sostre, elevant-se fins als 200 metres. A la pantalla, la càmera tèrmica mostrava siluetes calentes: una patrulla de La Legió avançava a peu, escortant dos VAMTAC. El flux de dades arribava en temps real al BTR‑22 i a la secció de llançacoets, que ja ajustava coordenades.

A la porta posterior, soldat Ferran ajustava la seva RPK‑16 amb visor nocturn. El canó curt i el bipode plegat li permeten moure’s ràpid entre cobertures, amb el carregador ple de bales estava preparat per saturar qualsevol intent d’aproximació. Al seu costat, soldat Oriol carregava el GM‑94, un llançagranades de 43 mm capaç de disparar munició termobàrica, fum o antipersona. Són les eines necessàries  per aturar un grup sencer enemic.

—Contacte confirmat. Distància: 600 metres. Esperem senyal. —va dir Manel, seguint el dron.

Quan els VAMTAC van entrar a la zona marcada, el batalló de llançacoets va obrir foc. Els coets de 122 mm van il·luminar la nit amb traçadores i explosions sordes. Els legionaris van buscar cobertura, però Ferran, amb la RPK‑16, va obrir una ràfega controlada que va mantenir-los abaixats. Oriol va disparar una granada fumígena amb el GM‑94, creant una cortina que va separar la patrulla en dos grups.

El dron, encara en vol, va detectar moviment de reforços per un camí lateral. Manel va transmetre les coordenades al Buk‑M3, que va llançar un míssil contra un helicòpter Cougar que intentava donar suport. L’impacte va ser net; el cel va quedar en silenci.

En menys de quinze minuts, la patrulla enemiga estava neutralitzada. El “Lleida‑3” va recollir el dron, i la tripulació va desaparèixer entre els camins rurals abans que l’artilleria enemiga pogués reaccionar.

A la ràdio, la veu del comandament va arribar clara:  

—Objectiu complert. El pas cap a la N‑340 continua tancat. Bona feina, Lleida‑3.  

Dins del blindat, Ferran va acariciar la carcassa calenta de la RPK‑16, Oriol va tornar a carregar el GM‑94, i Manel va mirar la pantalla del dron amb un somriure cansat. Aquella nit, les ombres havien estat seves.