Pistolerisme Barceloan 1918 a 1923

 

Pistolerisme  Barceloan 1918 a 1923

Pròleg – Barcelona, ciutat de pólvora

Hi ha ciutats que respiren història, i d’altres que la sagnen.  

Barcelona, a principis del segle XX, era totes dues coses alhora. Les seves pedres havien vist revoltes, setges i aixecaments, però mai com ara la violència havia estat tan invisible i tan present alhora. No hi havia fronts de guerra ni exèrcits uniformats; la batalla es lliurava als carrers, als cafès, a les cantonades fosques.  

Els diaris parlaven de “conflictes laborals” i “incidents aïllats”, però la gent sabia la veritat: hi havia una guerra sense declaració, una guerra de trets curts i silencis llargs. Els patrons contractaven homes armats per “protegir” les seves fàbriques; els obrers, farts de funerals, organitzaven grups d’acció per defensar-se.  

Enmig d’aquest escenari, la ciutat continuava vivint: els tramvies seguien el seu recorregut, els mercats obrien cada matí, i les llums del Paral·lel il·luminaven nits de música i varietats. Però sota aquesta aparença de normalitat, Barcelona era una olla a pressió. I tard o d’hora, havia d’esclatar.

De la Setmana Tràgica de 1909 als Pistolerisme del 1918 el 1923.

Capítol – Les cendres de juliol

Barcelona, juliol de 1909.  

La calor cau com una manta bruta sobre els carrers. L’olor de suor, de pols i de carbó es barreja amb una tensió que ningú no sap descriure, però que tothom sent. Els tramvies passen plens de soldats amb la mirada baixa; a les cantonades, grups d’homes discuteixen amb gestos bruscos. La notícia ha corregut com un llamp: el govern ha cridat a files els reservistes per enviar-los a la guerra del Marroc.

Molts d’aquests homes són pares de família, obrers que amb prou feines guanyen per posar un plat a taula. La guerra no és la seva, però la sang que es vessarà serà la seva. Les dones, indignades, són les primeres a sortir al carrer. Criden, increpen els soldats, bloquegen els tramvies que porten els reclutes cap al port. Algunes llencen pedres; altres, només llàgrimes.

El primer foc

El dilluns 26, la protesta es converteix en vaga general. Els sindicats, especialment la Solidaritat Obrera, han fet una crida a aturar-ho tot. Les fàbriques tanquen, els tallers s’aturen, el port queda desert. Però no és només una vaga: és una explosió de ràbia acumulada.  

A Gràcia, Sants i el Poblenou, les primeres barricades s’aixequen amb carretons, mobles vells i pedres arrencades del paviment. Els nens corren portant missatges d’un carrer a l’altre. Els homes, amb la cara tapada amb mocadors, vigilen les cantonades. Les dones porten galledes d’aigua per apagar la set i, més tard, per apagar el foc… o encendre’l.

Contra els símbols

La protesta aviat pren un caire anticlerical. Els convents i escoles religioses són vistos com a còmplices de l’ordre establert, aliats del govern i de la guerra colonial. El primer incendi esclata al carrer de la Riera Alta: flames altes, vidres trencats, campanes que callen per sempre.  

En poques hores, més de trenta edificis religiosos són atacats. L’olor de fusta cremada i encens es barreja amb el fum negre que cobreix la ciutat. Els crits de “Fora frares!” ressonen entre els carrers estrets. Alguns intenten salvar llibres i obres d’art; altres, només volen veure-ho tot reduït a cendres.

La resposta

El govern reacciona amb duresa. El capità general de Catalunya, Santiago, demana reforços. La Guàrdia Civil i l’exèrcit ocupen els punts estratègics. Els soldats disparen a l’aire… i després, a la gent. Les primeres morts arriben el dimarts: un obrer al Clot, una dona a Sants, un nen al Raval.  

La ciutat es converteix en un camp de batalla improvisat. Les barricades resisteixen, però l’artilleria i la disciplina militar acaben obrint pas. Els carrers queden sembrats de casquets i de sang.

Veus entre el fum

Relat en primera persona – Martí, tipògraf de vint-i-vuit anys  

“No era la primera vegada que fèiem vaga, però aquella setmana tot era diferent. No lluitàvem només per un sou o per una jornada més curta. Lluitàvem perquè no ens robessin els homes, perquè no ens robessin la vida.  

Jo vaig veure com cremava el convent de les Carmelites. No vaig encendre cap flama, però tampoc vaig moure un dit per apagar-la. Potser això em condemna, però aquell foc era el nostre crit.”

La repressió i el silenci

El dijous, la ciutat està pràcticament sota control militar. Les tropes patrullen en columnes, els cafès estan tancats, i qui és trobat al carrer sense motiu és detingut. Les presons s’omplen. Els diaris, sota censura, parlen de “desordres” i “agitadors”, però la gent sap que han estat dies de revolta popular.

El govern vol un càstig exemplar. Entre els detinguts hi ha Francesc Ferrer i Guàrdia, pedagog i fundador de l’Escola Moderna. Tot i que les proves contra ell són febles, és acusat de ser el cervell de la revolta. El seu afusellament, a l’octubre, provoca protestes internacionals, però a Barcelona només deixa més por i més ràbia.

La llavor del pistolerisme

La Setmana Tràgica deixa més de cent morts, centenars de ferits i milers de detinguts. Però deixa, sobretot, una ferida profunda. Els obrers han vist que l’Estat no dubta a utilitzar la força letal contra ells. Els patrons, espantats per la magnitud de la revolta, comencen a pensar en mesures “preventives” per mantenir a ratlla el moviment obrer.  

En els anys següents, la repressió policial es combina amb la creació de xarxes d’espionatge i, finalment, amb la contractació de pistolers a sou. Els sindicats, per la seva banda, aprenen que la vaga pot ser una arma poderosa, però també que pot costar vides. Alguns sectors comencen a organitzar grups d’autodefensa armada.

Presagi

Relat en primera persona – Teresa, vídua d’un obrer mort el 1909  

“Després de la Setmana Tràgica, res no va tornar a ser igual. Els homes parlaven més fluix als cafès, les dones miràvem darrere nostre abans de creuar un carrer. Però sota aquest silenci hi havia una altra cosa: una promesa muda que, si tornaven a tocar-nos, no ens quedaríem quiets.  

 I van tornar a tocar-nos.”

Pont cap al futur

Quan, una dècada més tard, Barcelona es converteixi en l’escenari del pistolerisme, molts recordaran aquells dies de juliol. Les barricades, el fum, els trets… tot això havia estat el preludi. La Setmana Tràgica no va inventar la violència política a la ciutat, però va demostrar que la línia entre protesta i guerra urbana era molt més fina del que ningú volia admetre.

Les cendres del 1909 encara fumegen quan comença la història que vindrà: la dels homes de la gavardina, les assemblees clandestines, i una ciutat que aprendrà a viure amb la por com qui conviu amb una ombra.

Capítol 1 – La ciutat de fum i fàbriques

Barcelona, hivern de 1919.  

L’aire té gust de carbó i ferro. Les xemeneies de les fàbriques escupen columnes de fum que es barregen amb la boira baixa del port. Els tramvies grinyolen pels carrers molls, i les campanes de Santa Maria del Mar ressonen com un record antic enmig del soroll de les màquines.

Al barri del Raval, els carrers estrets són un formigueig constant: dones amb cistells plens de pa negre, criatures descalces perseguint-se entre bassals, homes amb la cara marcada per la pols del taller. Les tavernes obren d’hora, i a dins ja hi ha qui parla de vaga, de jornades de vuit hores, de la darrera assemblea a l’Ateneu Enciclopèdic Popular.

A la cantonada del carrer Hospital, un home observa. Porta gavardina fosca i barret abaixat. Ningú no sap el seu nom, però tothom ha vist la seva silueta més d’una vegada. No parla gaire, només escolta. I quan marxa, al cap de pocs dies, algú cau abatut per dos trets.

La fàbrica com a presó

A la zona de Poblenou, les fàbriques tèxtils bateguen com cors mecànics. El soroll dels telers és tan constant que els obrers ja no el senten; només noten el silenci quan la màquina s’atura, i això només passa en dues ocasions: avaria o vaga.

En Miquel, un jove teixidor de vint-i-dos anys, surt a la porta a fumar. Té les mans plenes de talls i la mirada cansada. Sap que la direcció prepara retallades, i que la CNT ha convocat una reunió per decidir si cal aturar la producció. Ell hi anirà, tot i que sap que això pot costar-li la feina… o alguna cosa pitjor.

El port i la ciutat baixa

Al Moll de la Fusta, els estibadors descarreguen sacs de blat i caixes de carbó. Les mans són dures com la fusta dels molls, i les esquenes, corbades per anys de càrrega. Entre ells, la solidaritat és llei: si un cau malalt, els altres fan col·lecta; si un és acomiadat per “agitador”, es prepara una aturada.

Però també hi ha ulls vigilants. Homes que no treballen, que no descarreguen res, però que sempre són a prop. Alguns diuen que són confidents de la policia; altres, pistolers a sou de la patronal.

Un cafè al Paral·lel

Al cafè La Tranquil·litat, la ironia del nom fa somriure amargament als habituals. Entre el fum de cigarrets i el soroll de les fitxes de dòmino, es parla de política, de la vaga de la Canadenca, de l’últim míting de Salvador Seguí.  

—Diuen que volen aconseguir la jornada de vuit hores per llei —comenta un home amb boina.  

—Si ho aconsegueixen, serà un miracle… o una guerra —respon un altre, mirant de cua d’ull cap a la porta.

A fora, la pluja fina comença a mullar els fanals de gas. La ciutat sembla contenir la respiració, com si sabés que alguna cosa està a punt de trencar-se.

Presagi

Aquella nit, al carrer Nou de la Rambla, un tret ressona entre les parets humides. Un home cau de genolls, amb la mà al pit. Ningú no corre a ajudar-lo; només es tanquen portes i finestres. El pistoler desapareix entre l’ombra, i el silenci torna, espès com la boira del port.

Barcelona ha entrat en una nova etapa. I ja no hi haurà marxa 

Capítol 2 – Els primers conflictes

Barcelona, 1917.  

La ciutat ha canviat des del 1909, però la ferida encara supura. Les fàbriques han crescut, el port batega amb més activitat que mai, i el soroll dels tramvies es barreja amb el dels telers. Però sota aquesta aparença de prosperitat, la tensió és palpable.  

La Gran Guerra ha enriquit alguns industrials, però ha empobrit encara més els obrers. El preu del pa i del carbó s’ha disparat, i els salaris no segueixen el ritme. Les vagues són cada cop més freqüents, i la Solidaritat Obrera —embrió de la CNT— guanya afiliats a un ritme vertiginós.

Un vespre al Raval

En Miquel, el jove teixidor que ja coneixem, seu a la taverna del carrer de la Cera. Davant seu, un home alt, amb bigoti prim i ulls vius, parla amb veu baixa però ferma.

—Hem de preparar-nos. Els patrons no negociaran res si no els fem por.  

—Por? —replica en Miquel—. Jo vull millorar les condicions, no començar una guerra.  

—La guerra ja ha començat, company. Només que alguns encara no ho saben.

A la barra, una dona amb mocador negre escolta sense intervenir. És la Teresa, vídua des de la Setmana Tràgica. Sap que les paraules d’aquell home no són exageració: ha vist policies infiltrats a les assemblees i homes desconeguts seguint militants pel carrer.

La vaga de la Canadenca

Febrer de 1919.  

La vaga a la companyia elèctrica Riegos y Fuerzas del Ebro —coneguda com “la Canadenca”— esclata per l’acomiadament de vuit treballadors. En pocs dies, la protesta s’estén com una taca d’oli: primer a la companyia, després a tot el sector elèctric, i finalment a bona part de la ciutat.

Les fàbriques queden a les fosques, els tramvies s’aturen, i Barcelona entra en una aturada gairebé total. El govern respon amb detencions massives i l’estat de guerra. Però la pressió és tan gran que, al març, es concedeix la jornada laboral de vuit hores per llei: una victòria històrica.

L’ombra rere la victòria

La patronal, humiliada, decideix que no tornarà a perdre així. Alguns industrials comencen a finançar grups armats per “protegir” les seves fàbriques i directius. Són homes acostumats a la violència: exmilitars, policies corruptes, delinqüents comuns.  

Aquests pistolers no només vigilen portes: segueixen sindicalistes, intimiden testimonis, i, quan cal, disparen. La premsa conservadora els anomena “homes decidits”; la gent del carrer, “els de la gavardina”.

Capítol 3 – Els homes de la gavardina

Primavera de 1920.  

Enric Batlle, un dels industrials més poderosos del tèxtil, rep al seu despatx un home amb ulls freds i mans grosses. No hi ha contracte escrit, només un sobre amb diners i una llista de noms.  

—No vull soroll innecessari —diu Batlle—. Però vull que entenguin que no poden tocar-me.  

—Ho entendran —respon el pistoler, guardant el sobre.

Aquella mateixa setmana, un delegat sindical apareix mort al carrer de Sant Pau. Dos trets al pit, cap testimoni disposat a parlar.

Resposta obrera

La CNT, colpejada però no derrotada, crea grups d’acció per defensar-se. No són improvisats: es mouen en parelles o trios, coneixen bé els carrers, i tenen armes amagades en pisos segurs.  

En Miquel, que havia dubtat, ara hi participa. La mort d’un amic proper l’ha convençut que la paraula ja no és suficient. La Teresa, en canvi, li suplica que no s’hi fiqui.

—Ja sé què és perdre algú, Miquel. No t’hi juguis la vida.  

—Si no ho faig jo, qui ho farà?

La ciutat com a camp de batalla

Els tirotejos esdevenen habituals. De dia, a plena llum, davant de cafès i mercats. La gent aprèn a abaixar el cap i seguir caminant quan sent un tret. Els funerals són multitudinaris, però també vigilats per la policia, que busca cares conegudes entre els assistents.

Els diaris publiquen llistes de morts setmanals, gairebé com si fossin resultats esportius. La por i la violència s’han convertit en part de la rutina.

Capítol 4 – El Noi del Sucre

Barcelona, 1921.  

A la plaça de Catalunya, la gent s’atura a escoltar-lo. No crida, no gesticula exageradament, però la seva veu té un pes que obliga a parar atenció. Salvador Seguí, “el Noi del Sucre”, parla de dignitat, de força col·lectiva, de no deixar-se arrossegar per la violència gratuïta.

—Ens volen dividits, companys. Ens volen morts o empresonats. Però nosaltres tenim una arma més forta que les seves pistoles: la solidaritat.

Els qui l’escolten saben que no és un home ingenu. Ha vist morir amics, ha rebut amenaces, i sap que el seu nom és a les llistes negres de la patronal. Però creu que la victòria no vindrà només de les armes, sinó de la capacitat d’organitzar-se i resistir.

Entre dues pressions

Seguí camina per una corda fluixa. D’una banda, els sectors més radicals de la CNT li retreuen que freni l’acció directa; de l’altra, la patronal i el Sindicat Lliure el veuen com un enemic perillós, capaç de mobilitzar milers d’obrers sense disparar un sol tret.

En Miquel, ara ja plenament implicat en un grup d’acció, l’escolta amb respecte però també amb impaciència.  

—Parlar està bé, Salvador, però ells no paren de matar-nos.  

—Si fem el mateix que ells, Miquel, ja hauran guanyat —respon Seguí, amb un somriure trist.

El Sindicat Lliure en acció

Mentrestant, els homes de la gavardina continuen la seva feina. El Sindicat Lliure, creat amb suport patronal i cobertura policial, actua amb impunitat. Els seus membres patrullen barris obrers, entren en cafès sospitosos i, quan cal, disparen sense previ avís.

La Teresa, que treballa en una petita botiga del carrer de Sant Pau, veu com un d’aquests homes entra, compra tabac i surt sense pagar. Ningú no diu res. Sap que, si ho fes, podria ser la següent.

L’atemptat

El 10 de març de 1923, Seguí surt d’una reunió al carrer de la Cadena, al Raval. Amb ell hi ha Francesc Comas, conegut com a “Paronas”. Dos homes s’acosten, treuen les pistoles i disparen a boca de canó. Seguí cau a terra, mortalment ferit. Els assassins fugen entre el laberint de carrers.

La notícia corre com la pólvora. Als barris obrers, la ràbia és immensa. Però també hi ha por: si han matat el Noi del Sucre, ningú no és intocable.

El dol i la continuïtat

El funeral de Seguí és multitudinari. Milers d’obrers l’acompanyen fins al cementiri, sota la mirada atenta de la policia. En Miquel camina entre la gent, amb el puny tancat. La Teresa, al seu costat, plora en silenci.

—No s’ha acabat, Miquel —diu ella—. Ell no voldria que ens rendíssim.  

—No ens rendirem —respon ell—. Però tampoc oblidarem.

Capítol 5 – La ciutat assetjada

Barcelona, estiu de 1923.  

La ciutat ja no respira: conté l’alè. Els carrers són més silenciosos, les mirades més curtes, els passos més ràpids. A cada cantonada, un record: una taca de sang, una placa commemorativa, una absència. El pistolerisme ha convertit Barcelona en una ciutat assetjada per ella mateixa.

Els cafès del Raval han deixat de ser llocs de trobada. Ara són espais de vigilància, on cada client pot ser un confident, un policia, un pistolero. Les converses es fan en veu baixa, amb frases curtes i ulls que no miren directament.

Relat en primera persona – Teresa

“Vaig començar a caminar amb el cap cot. No per submissió, sinó per supervivència. Sabia que si mirava massa, si saludava algú equivocat, si entrava en un cafè en el moment erroni, podia no tornar a casa.  

  

 El meu fill, en Pau, ja no em deixava sortir sola. Però jo li deia que no podia viure amb por. Ell em responia que la por ja vivia amb nosaltres.”

Els barris com a trinxeres

A Sants, Gràcia i el Poblenou, els obrers han convertit els barris en bastions. Les assemblees són clandestines, les impremtes treballen de nit, i els grups d’autodefensa patrullen com si fossin milícies.  

En Miquel, ara líder d’un petit grup, coordina rutes segures per militants amenaçats. Porta una pistola a la cintura, però només la fa servir si no hi ha altra opció. Ha après a disparar, però també a fugir. La ciutat és un laberint, i ell en coneix cada sortida.

Els assassinats selectius

Els noms que apareixen als diaris són cada cop més coneguts: advocats laborals, sindicalistes, periodistes crítics. Cada mort és un missatge. Cada funeral, una provocació.  

El 30 de novembre de 1920, l’advocat Francesc Layret és assassinat a la porta de casa seva. Era qui defensava els obrers als tribunals, qui donava veu als qui no en tenien. La seva mort sacseja la ciutat, però també la paralitza.  

Els obrers ploren, però també callen. La por ha guanyat terreny.

Relat en primera persona – Miquel

“Quan van matar Layret, vaig sentir que ens havien arrencat la veu. Ell era el pont entre nosaltres i la llei. Ara, només ens quedava la ràbia.  

  

Aquella nit, vaig escriure una carta a la Teresa. Li deia que potser marxaria, que potser ja no podia més. Però no la vaig enviar. Perquè, malgrat tot, jo no podia abandonar Barcelona. Era la meva ciutat, la nostra lluita.”

La ciutat com a metàfora

Barcelona es converteix en una metàfora de la lluita obrera: bella però ferida, viva però en perill. Les seves places, els seus carrers, les seves parets parlen de resistència, però també de dolor.  

Els tramvies tornen a circular, les fàbriques reprenen el ritme, però sota aquesta normalitat hi ha una guerra invisible. Una guerra que no surt als llibres d’història, però que ha marcat generacions.

Capítol 6 – El cop de Primo de Rivera

Barcelona, setembre de 1923.  

El general Miguel Primo de Rivera pren el poder amb el suport del rei Alfons XIII. El cop d’estat s’anuncia com una solució a la crisi: fi de la violència, fi del caos. Però el que arriba és una dictadura que suspèn les garanties constitucionals, dissol els ajuntaments i prohibeix les organitzacions obreres.

Els carrers s’omplen de soldats. Les banderes espanyoles substitueixen les catalanes. Les veus crítiques són empresonades o exiliades. El pistolerisme, com a fenomen, s’atura. Però no per justícia: per por.

Relat en primera persona – Teresa

> “Quan van anunciar el cop, vaig sentir una estranya calma. Com si la tempesta hagués passat. Però aviat vaig entendre que no era calma: era censura.  

>   

> Les ràdios només parlaven del ‘salvador de la pàtria’. Els diaris publicaven fotos del general amb somriures forçats. I nosaltres, els que havíem lluitat, vam desaparèixer dels relats oficials.”

La repressió institucional

Els sindicats són il·legalitzats. Les publicacions obreres, clausurades. Els líders que no han estat assassinats ara són empresonats o forçats a marxar. La dictadura no dispara, però ofega.  

En Miquel, que havia sobreviscut als anys de violència, ara viu en la clandestinitat. Ja no porta pistola, però tampoc pot parlar. La seva lluita ha canviat de forma: ara escriu pamflets, organitza reunions secretes, manté viva la memòria.

Relat en primera persona – Miquel

> “La dictadura no ens va matar. Ens va fer invisibles.  

>   

> Però jo no podia deixar que tot allò que havíem viscut quedés en l’oblit. Vaig començar a escriure. Cròniques, cartes, memòries. No per mi, sinó per en Pau, per la Teresa, per tots els que vindrien després.  

>   

> Perquè si no expliquem la nostra història, ens la roben.”

Barcelona silenciada

La ciutat ja no és un camp de batalla, però tampoc és lliure. Els cafès tornen a omplir-se, però les converses són buides. Les fàbriques funcionen, però els obrers no poden protestar. La pau imposada té gust de ferro i silenci.

Però sota aquest silenci, la llavor de la resistència continua germinant. En les escoles, en les cases, en els llibres prohibits. El pistolerisme ha acabat, però la lluita per la dignitat no.

Epíleg – Les ombres que no marxen

Han passat dècades, i encara hi ha carrers on el silenci pesa més que les paraules. Les façanes han estat repintades, els fanals són nous, i les fàbriques han deixat pas a oficines i blocs de pisos. Però si pares l’orella, sembla que encara puguis sentir el ressò d’un tret llunyà, o el murmuri d’una assemblea clandestina.  

El pistolerisme no només va deixar morts; va deixar una ferida invisible en la memòria col·lectiva. Una ferida feta de por, de ràbia i de preguntes sense resposta. Qui va guanyar, al final? Potser ningú. Potser només la violència, que sempre troba la manera de sobreviure.  

Però també hi ha una altra herència: la de la dignitat dels qui van resistir, la solidaritat dels qui van compartir el poc que tenien, la convicció que la justícia val més que la por. I aquesta, malgrat tot, és una ombra que encara pot il·luminar el futur.

🧠 Figures històriques

Salvador Seguí i Rubinat ("El Noi del Sucre")

- Naixement: Lleida, 1887  

- Ofici: Pintor, sindicalista i orador brillant  

- Paper: Líder carismàtic de la CNT a Catalunya, defensor de la via sindicalista no violenta i de la formació obrera.  

- Mort: Assassinat el 10 de març de 1923 per pistolers del Sindicat Lliure.  

- Llegat: Considerat un símbol de la lluita obrera digna i intel·ligent. El seu pensament influí generacions posteriors.

Francesc Layret i Foix

- Naixement: Barcelona, 1880  

- Ofici: Advocat laboralista, polític republicà  

- Paper: Defensor dels drets dels obrers als tribunals, amic de Seguí, diputat per Esquerra Republicana.  

- Mort: Assassinat el 30 de novembre de 1920 a la porta de casa seva, abans de visitar Seguí a la presó.  

- Llegat: Figura clau del republicanisme social català, precursor de la defensa jurídica del moviment obrer.

Pau Sabater

- Naixement: Barcelona, 1884  

- Ofici: Tintorer, sindicalista  

- Paper: Actiu a la CNT, defensor dels drets dels treballadors del tèxtil.  

- Mort: Assassinat el 1919, un dels primers casos de pistolerisme.  

- Llegat: La seva mort va marcar l’inici de la violència sistemàtica contra sindicalistes.

🏢 Figures històriques de la patronal

Eduardo Dato Iradier

- Naixement: La Corunya, 1856  

- Ofici: Polític conservador, tres vegades president del govern espanyol  

- Paper: Va autoritzar la repressió violenta contra les vagues obreres, inclosa la de la Canadenca.  

- Mort: Assassinat per anarquistes el 1921 a Madrid.  

- Llegat: Simbolitza la política de mà dura contra el sindicalisme, amb suport a la militarització de l’ordre públic.

Severiano Martínez Anido

- Naixement: Ferrol, 1862  

- Ofici: Militar, governador civil de Barcelona  

- Paper: Impulsor de la Llei de Fugues, que permetia executar obrers detinguts simulant fugues.  

- Funció: Va coordinar la repressió brutal contra la CNT amb suport de la patronal.  

- Llegat: Figura clau del terror d’estat contra el moviment obrer.

José Milans del Bosch

- Naixement: València, 1854  

- Ofici: General de l’exèrcit  

- Paper: Va intervenir en la repressió de vagues i disturbis a Catalunya.  

- Funció: Representant de la militarització de la política social.  

- Llegat: Antecedent de la intervenció militar en conflictes socials.