Projekt Nachtwache

 Projekt Nachtwache

Pròleg

La guerra sempre ha estat presentada com un malson col·lectiu, una tempesta que cau sobre els pobles com si fos un càstig diví. Però no hi ha cap déu ni cap dimoni darrere les bombes que cauen, ni en les bales que travessen la carn. No hi ha infern més gran que el que els homes construeixen amb les seves pròpies mans. La guerra és l’obra humana més persistent, més devastadora i més absurda. I és precisament per això que fa tant de mal: perquè no és fruit d’un destí inevitable, sinó d’eleccions, d’ambicions i de pors.

Quan els pobles són arrasats, quan els nens ploren sota els sostres que s’enfonsen, quan els pares no tornen del front, no és l’ombra d’un ésser sobrenatural qui ho ha volgut. Són homes de carn i ossos, amb noms i cognoms, que han decidit que la vida dels altres val menys que les seves idees, els seus símbols o els seus interessos. El mal no té banyes ni cua; porta uniforme, signa decrets, dóna ordres i dispara sense tremolar.

Els horrors de la guerra no necessiten disfresses. Els cementiris plens, les cases buides, els rius tenyits de sang, són prou testimoni. Però hi ha un horror encara més profund: la capacitat de l’ésser humà per justificar-ho tot. Per convèncer-se que la mort de l’altre és necessària, que la destrucció és inevitable, que la violència és un camí legítim. És en aquesta justificació on el mal es fa més perillós, perquè deixa de ser un accident i es converteix en sistema.

Aquesta història neix d’aquell temps en què Catalunya i Espanya van ser camps de batalla, quan els avions alemanys i italians bombardejaven pobles indefensos, quan els germans es mataven entre ells sota banderes oposades. Però no és només una història de soldats i fronts. És també la història dels que van quedar atrapats al mig: dones, nens, vells, pagesos, mestres. Gent que no havia triat la guerra, però que la va patir en la seva forma més cruel.

Aquí, el mal pren la forma d’un experiment ocult, d’una arma secreta que juga amb els límits de la vida i la mort. Però no ens enganyem: no és màgia, no és bruixeria, no és l’infern que s’obre sota els nostres peus. És la ciència posada al servei de la destrucció, és la tecnologia utilitzada sense escrúpols, és la voluntat d’uns homes que, en nom del poder, van decidir traspassar totes les fronteres morals. El veritable terror no és que els morts caminin, sinó que els vius hagin volgut fer-los caminar.

Aquest pròleg no és només una advertència, sinó també un recordatori. El mal no és aliè a nosaltres. No ve de fora, no baixa del cel ni puja de l’infern. El mal és humà, massa humà. I és precisament per això que cal explicar aquestes històries: perquè la memòria ens protegeixi de repetir-les, perquè els que vinguin després entenguin que el pitjor monstre no és el que surt de les tombes, sinó el que habita en el cor dels homes quan obliden la seva humanitat.

Capítol 1 – El cel de ferro

El poble s’alçava a la vora de l’Ebre, encaixonat entre turons secs i vinyes castigades per la calor. Era un d’aquells indrets que, abans de la guerra, vivia del riu i de la terra: barques de pas, hortes, ametllers i oliveres. Però l’estiu de 1938 havia convertit aquell paisatge en un escenari de runes i pols. La Batalla de l’Ebre havia esclatat feia setmanes, i el front s’havia convertit en un monstre que devorava homes, cases i collites.

Clara, la mestra, caminava pels carrers estrets amb un cistell a la mà. Les façanes mostraven esquerdes recents, i moltes finestres estaven tapiades amb fustes. El pa era escàs, l’oli gairebé inexistent, i la gent vivia amb la mirada clavada al cel. Els nens encara acudien a l’escola, però més per trobar refugi que no pas per aprendre. Clara mantenia les classes com podia, llegint fragments de llibres gastats, fent-los escriure redaccions sobre la vida abans de la guerra. Era la seva manera de resistir.

Aquell matí, el brunzit dels motors va arribar abans que el sol fos alt. Primer un so llunyà, com un eixam de vespes, després més clar, més proper. Els veïns van aixecar el cap gairebé alhora: al cel, les siluetes fosques dels Junkers alemanys avançaven en formació. La Legió Còndor tornava a castigar el poble.

—Avions! —va cridar algú a la plaça.

El pànic es va escampar com una onada. Les dones van córrer cap als refugis improvisats: cellers, coves, túnels mig excavats a la roca. Els homes que quedaven al poble van intentar ajudar els més grans i els infants. Clara va córrer cap a l’escola, on encara hi havia una desena de criatures. Els va fer ajupir sota les taules, els braços al cap, mentre el terra començava a tremolar.

El primer impacte va fer trontollar els vidres. Una casa del carrer de la Riba es va ensorrar en un núvol de pols. Després en van caure més: bombes que esclataven amb un retruny sec, aixecant columnes de fum negre. Els crits es barrejaven amb el brunzit dels motors i el xiulet de les bombes. Clara va abraçar els nens, sentint com el cor li bategava a les temples. El temps semblava aturat, suspès entre el soroll i la por.

Quan finalment els avions es van allunyar, el silenci va ser gairebé més insuportable. Només quedaven els plors, els gemecs dels ferits i el crepitar de les flames. El poble havia perdut tres cases més, i al carrer Major hi havia un cràter que semblava una ferida oberta.

Mateu, el pagès i milicià, va aparèixer cobert de pols, ajudant a treure runa d’una casa ensorrada. Tenia els braços forts, però els ulls cansats. Va arrossegar un cos sense vida i el va deixar a la vora del camí. Clara el va mirar, amb els nens encara tremolant al seu voltant.

—Això no és guerra, és extermini —va dir ell, amb la veu aspra.

A la vora, Don Esteve, el capellà vell, resava en veu baixa. Alguns el miraven amb recel, d’altres amb esperança. Ell insistia que tot allò era un càstig diví, que els pecats de la guerra havien despertat la ira del cel. Però ningú no tenia forces per discutir-li.

Jordi, l’adolescent, ajudava a portar aigua als ferits. El seu pare havia mort al front, i ell s’aferrava a qualsevol tasca per sentir-se útil. Quan va passar pel costat del cementiri vell, va jurar que havia vist una ombra moure’s entre les creus. Es va aturar, va parpellejar, i no hi havia res. Però el calfred li va recórrer l’esquena.

Al vespre, quan el poble intentava recuperar una mica de calma, els rumors van començar a córrer. Algú deia que havien desaparegut cossos de la fossa comuna. Altres asseguraven haver vist figures caminant de nit. Clara va escoltar aquelles veus i va sentir un pes al pit. No era la primera vegada que sentia històries semblants, però fins ara sempre les havia atribuït a la por i a la tensió.

Aquella nit, mentre escrivia al seu diari, va sentir un soroll llunyà: un grinyol metàl·lic, com si alguna cosa s’obrís sota terra. Va mirar per la finestra. El cementiri vell quedava a l’altra banda del riu, i per un instant li va semblar veure una llum verdosa entre les tombes. Va parpellejar, i la llum havia desaparegut.

L’endemà, el poble es va despertar amb el mateix brunzit. Els avions tornaven. Però aquesta vegada, un dels aparells va ser tocat per l’artilleria republicana i va caure en flames més enllà del cementiri. L’impacte va fer tremolar la terra. Una columna de fum es va alçar cap al cel. Els nens van aplaudir, pensant que era una victòria. Però els adults es van mirar amb recel. Què transportava aquell avió?

Mateu, que havia arribat fins a la zona de l’impacte, va trobar fragments estranys entre les runes: tubs de buit, cables, peces metàl·liques amb símbols gravats. No semblaven part d’un motor d’avió. Va guardar-ne un tros a la butxaca, sense dir res. Aquella nit, els sorolls al cementiri es van intensificar. I alguns veïns van jurar haver vist figures aixecar-se d’entre les tombes, caminant amb moviments rígids, com soldats sense ànima.

Capítol 2 – La primera nit

El poble encara tremolava per les explosions del matí. Les runes fumejaven, i l’aire feia olor de calç i de carn cremada. Els veïns havien passat la tarda recollint ferits i enterrant morts. El cementiri vell, a tocar del riu, s’omplia de noves fosses comunes. Ningú no tenia temps per cerimònies: només cavar, dipositar els cossos i tapar-los amb terra seca.

Clara havia passat hores amb els nens, intentant distreure’ls amb lectures i cançons. Però els ulls dels infants estaven buits, massa grans per a la seva edat. Quan el sol es va pondre darrere els turons, el poble va quedar en un silenci espès, només trencat pel plor d’algun nadó i el lladruc llunyà dels gossos.

Mateu, amb la roba encara coberta de pols, va entrar a l’escola per veure com estaven. Portava a la butxaca el fragment metàl·lic que havia trobat entre les restes de l’avió abatut. El va ensenyar a Clara: un tros cilíndric amb tubs de vidre i un símbol estrany gravat.

—Això no és cap motor —va dir ell.  

—Què hi feia dins un avió? —va preguntar Clara.  

—No ho sé. Però des que va caure, els morts no descansen.

Clara va sentir un calfred. No va respondre. Va mirar per la finestra: el cementiri quedava a l’altra banda del riu, i la lluna començava a il·luminar les creus.

A mitjanit, Jordi es va despertar sobresaltat. Dormia en un racó de la masia on s’havien refugiat alguns veïns. Va sentir un soroll estrany: un grinyol metàl·lic, com si una porta rovellada s’obrís lentament. Es va aixecar i va sortir al carreró. El poble era fosc, només algunes espelmes tremolaven darrere finestres tapiades.

Va caminar fins a la vora del riu. El cementiri vell quedava a l’altra banda, envoltat d’una boira baixa. I aleshores ho va veure: una ombra que s’aixecava lentament d’entre la terra remoguda. Primer un braç, després un cos sencer, cobert de pols i sang seca. Els ulls eren buits, però brillaven amb una llum verdosa. Jordi va contenir un crit. Va veure com una altra figura s’aixecava, i després una altra. Els morts de la fossa comuna caminaven, rígids, cap al poble.

Va córrer cap a la masia, el cor li bategava a les temples. Va despertar Mateu i Clara.

—S’aixequen! Els morts s’aixequen!

Mateu el va sacsejar.  

—Què dius, noi?  

—Ho he vist! Al cementiri! Caminaven!

Clara va mirar per la finestra. A la llunyania, entre la boira, unes siluetes avançaven lentament. No eren ombres de gats ni de branques. Eren homes. Homes morts.

El primer crit va arribar del carrer Major. Un pagès que tornava de vigilar els camps va topar amb una d’aquelles figures. Va intentar parlar-li, però la criatura li va saltar al coll i el va mossegar amb una força inhumana. Els crits van despertar el poble. Les portes es van tancar de cop, les finestres es van barrar. Però ja era massa tard: els morts havien arribat.

Mateu va agafar el seu fusell i va sortir al carrer. Clara i Jordi el seguien, tremolant. Van veure tres figures avançant cap a ells. Eren soldats, encara amb l’uniforme tacat de fang i sang. Un d’ells tenia mitja cara destrossada, però caminava igualment. Mateu va disparar. La bala li va travessar el pit, però la criatura no va caure. Només es va aturar un instant i després va continuar avançant.

—No serveix de res! —va cridar Jordi.  

—Al cap! —va respondre Mateu, recordant històries de guerra i supersticions.

Va apuntar de nou i va disparar al crani. Aquesta vegada, la criatura va caure a terra, immòbil. Les altres dues van grunyir i van accelerar el pas. Clara va agafar Jordi i el va fer córrer cap a la masia. Mateu els va cobrir, disparant fins que les bales es van acabar.

La nit es va omplir de crits. Els zombis avançaven pels carrers, trencant portes, perseguint els vius. Algunes famílies es van refugiar a les esglésies, altres van fugir cap al riu. Don Esteve, el capellà, va sortir amb un crucifix a la mà, cridant que era un càstig de Déu. Però una de les criatures el va atacar i el va fer caure a terra. Només la intervenció de dos joves amb escopetes el va salvar.

Clara va reunir els nens a l’escola. Els va fer ajupir sota les taules, com durant els bombardejos. Però aquesta vegada no hi havia avions, sinó morts que caminaven. Els infants ploraven, i ella intentava mantenir la calma, tot i que el cor li bategava amb força.

Mateu va entrar, suat i amb el fusell buit.  

—No podem aguantar aquí. Hem d’anar a la masia del riu. Allà podrem defensar-nos millor.  

Clara va assentir. Van organitzar una petita columna: dones, nens i alguns homes armats. Jordi portava una llanterna i mirava constantment enrere. Les ombres els seguien, lentament però sense aturar-se.

El grup va avançar pels carrerons foscos, esquivant runes i cràters. El silenci només era trencat pels gemecs dels nens i el grinyol dels passos dels zombis. Quan van arribar a la vora del riu, van veure la masia del riu, una construcció de pedra amb murs gruixuts. Van córrer cap allà, mentre darrere seu les criatures sortien del cementiri i travessaven el pont de fusta.

Un dels homes va caure, atrapat per una mà freda que el va estirar enrere. Els crits van ressonar per tota la vall. Mateu va intentar ajudar-lo, però Clara el va aturar.

—No pots salvar-lo! Si t’hi quedes, morirem tots!

Van arribar a la masia i van tancar les portes amb travessers de fusta. Els zombis van començar a colpejar-les, lentament però amb insistència. A dins, els supervivents es van mirar amb ulls oberts de terror. Ningú no sabia què eren aquelles criatures, ni com aturar-les. Només sabien que la nit seria llarga.

Quan els nens finalment es van adormir, Clara va treure el seu quadern i va escriure a la llum d’una espelma:

"Aquesta nit els morts han tornat. No sé si és càstig de Déu, com diu Don Esteve, o una cosa pitjor. Els hem vist aixecar-se de la terra, amb els ulls buits i la pell podrida. Caminaven com soldats, sense ànima. Mateu diu que només cauen si els dispares al cap. Però n’hi ha massa. Si això continua, el poble no resistirà. I encara pitjor: si surten del cementiri i arriben a altres pobles, ningú no estarà segur."

Va tancar el quadern amb les mans tremoloses. A fora, els cops contra la porta continuaven. La primera nit havia començat.

Capítol 3 – El poble assetjat

El matí va començar amb un silenci estrany, com si el poble s’hagués quedat sense alè després de la primera nit d’horror. Els supervivents a la masia del riu havien dormit poc o gens. Els cops dels zombis contra les portes havien cessat només amb l’arribada de l’alba, com si la llum del sol els obligués a retirar-se. Però ningú no se sentia segur.

Clara va sortir amb alguns nens per buscar aigua al pou. El poble semblava buit, però les runes encara fumejaven. Les dones recollien restes de roba i menjar entre les pedres. Els homes miraven el cel amb recel. I no van trigar a tenir raó: a mig matí, el brunzit dels motors va tornar. Els Junkers alemanys van aparèixer en formació, i el poble va córrer cap als refugis improvisats.

Les bombes van caure amb precisió cruel. Una escola annexa va quedar reduïda a pols. El mercat, on encara hi havia sacs de gra, va esclatar en flames. Quan el soroll es va allunyar, només quedaven crits i fum. Els veïns van començar a parlar de “doble guerra”: de dia, els avions; de nit, els morts.

A la tarda, els principals supervivents es van reunir a la masia del riu. Hi havia Clara, Mateu, Jordi, Don Esteve i el capità Rivas, un oficial republicà que havia arribat amb un petit grup de soldats. La seva presència imposava, però també generava tensió: era un home dur, acostumat a obeir i manar, no a negociar amb civils.

—Hem de resistir —va dir Rivas, colpejant la taula amb el puny—. Els franquistes no poden passar l’Ebre. Si aguantem, la República tindrà una oportunitat.

—Resistir? —va replicar Mateu—. De dia ens bombardegen, de nit ens ataquen els morts. Què vols que fem, lluitar contra tots dos?

Don Esteve va intervenir, amb la veu tremolosa:  

—És un càstig de Déu. Els nostres pecats han despertat els difunts. Només la penitència ens salvarà.

Clara el va mirar amb fredor.  

—No és càstig diví. És alguna cosa que va caure amb aquell avió. Des d’aleshores, els morts no descansen.

Rivas va arrufar el front.  

—Què insinues?  

—Que hi ha un objecte, una arma, alguna cosa que els alemanys portaven. I que és això el que els desperta.  

El silenci va caure sobre la sala. Ningú no va gosar contradir-la.

Quan el sol es va pondre, el poble va contenir la respiració. Els nens ploraven, les dones resaven, els homes carregaven les armes. I, com si fos un ritual, els sorolls van començar de nou: grunyits, passes lentes, cops contra les portes. Els zombis tornaven.

Aquesta vegada eren més. Les figures avançaven pels carrers, sortint del cementiri i de les fosses comunes. Alguns eren soldats franquistes, altres republicans. La mort no distingia bàndols. Caminaven junts, amb els ulls buits i la pell esquinçada. El poble va quedar encerclat.

Mateu i els soldats de Rivas van obrir foc des de les finestres de la masia. Algunes criatures queien amb trets al cap, però d’altres continuaven avançant. Les bales semblaven insuficients. Clara intentava mantenir els nens en silenci, però els crits dels zombis feien tremolar les parets.

Enmig del combat, Jordi va reconèixer una de les criatures: era el seu oncle, mort al front feia setmanes. El va veure avançar amb la mirada buida, la boca oberta en un gruny sord. Jordi va quedar paralitzat. No podia disparar. Mateu el va apartar i va prémer el gallet. El tret va esclatar el crani de la criatura, que va caure a terra.

—No eren els nostres —va dir Mateu, amb la veu dura—. Ja no ho són.

Jordi va plorar en silenci. Clara el va abraçar, però també va sentir el pes del dilema: cada bala podia ser contra un veí, un amic, un familiar. La guerra havia matat els vius, i ara matava els morts.

La nit es va allargar com un malson. Els zombis colpejaven les portes, intentaven escalar els murs, grunyien sense descans. A dins, els supervivents començaven a perdre l’esperança. Les reserves de menjar eren escasses, les bales també. I el pitjor era la sensació que no hi havia sortida: de dia, els avions; de nit, els morts.

Quan finalment va arribar l’alba, els zombis es van retirar lentament, com si la llum els obligués a tornar al cementiri. El poble va quedar en silenci, però era un silenci de derrota. Els supervivents sabien que aquella era només la segona nit. I que en vindrien moltes més.

Clara va escriure al seu diari:

"Vivim entre dues guerres. Els avions ens castiguen de dia, els morts ens assetgen de nit. Ningú no pot resistir això gaire temps. Però sé que hi ha una causa. No és Déu, no és bruixeria. És alguna cosa que els alemanys han portat. Si no la trobem i la destruïm, els morts caminaran per tota la vall."

Va tancar el quadern i va mirar per la finestra. El sol s’alçava sobre l’Ebre, tenyint l’aigua de vermell. Però aquell vermell ja no semblava només de l’alba. Semblava sang.

Capítol 4 – La casa del riu

La masia del riu, construïda amb pedra gruixuda i teulada baixa, havia estat durant generacions un magatzem agrícola i lloc de pas per als pagesos que treballaven les hortes. Ara, enmig de la guerra i de l’horror nocturn, s’havia convertit en la fortalesa dels supervivents. Les finestres estaven tapiades amb fustes, les portes reforçades amb travessers i sacs de sorra. A dins, una cinquantena de persones s’amuntegaven, compartint espai, por i silenci.

Clara havia organitzat els nens en un racó, amb mantes i llibres gastats. Els feia llegir en veu baixa, com si la rutina pogués protegir-los. Jordi ajudava a portar galledes d’aigua i a encendre espelmes. Mateu, amb els altres homes, revisava les armes: fusells vells, escopetes de caça, alguna granada que havia quedat d’un destacament republicà. Tot semblava insuficient.

El capità Rivas havia pres el comandament. Amb veu ferma, repartia torns de guàrdia i ordenava reforçar les entrades. Però la seva mirada delatava una obsessió: volia entendre què hi havia darrere d’aquells morts que caminaven. I sobretot, volia trobar l’objecte que els controlava.

Quan el sol es va pondre, el silenci es va trencar amb els primers grunyits. Els zombis tornaven. Els cops contra les portes van començar suaus, després més forts, rítmics, com si una força invisible els guiés. Els nens van plorar, les dones van resar, els homes van carregar les armes.

Mateu va disparar per una escletxa. Una criatura va caure amb el crani destrossat, però d’altres van continuar avançant. Els zombis no semblaven cansar-se, no semblaven tenir por. Només persistència. Clara va abraçar els nens, intentant transmetre calma. Jordi, amb la llanterna, va veure que les criatures semblaven concentrar-se en un punt concret del mur, com si sabessin on colpejar.

—No ataquen a l’atzar —va murmurar.  

—Què vols dir? —va preguntar Clara.  

—És com si obeïssin una ordre.

A mitjanit, quan els zombis semblaven retirar-se uns metres, Jordi va sortir amb Mateu per inspeccionar el perímetre. Entre les runes properes al cementiri, va trobar un tros més gran de metall, mig enterrat. Era part del mateix dispositiu que Mateu havia trobat dies abans: un cilindre amb tubs de buit i cables trencats. Però aquest fragment tenia gravats uns símbols estranys, semblants a runes, que brillaven feblement amb la llum de la lluna.

—Això no és cap motor —va dir Jordi, amb la veu tremolosa.  

—No. És una arma —va respondre Mateu, amb duresa.  

Van portar el fragment a la masia. Rivas el va examinar amb avidesa.  

—Això és alemany. Ho reconec. Els de la Legió Còndor no només bombardegen: també proven armes noves. Aquest “Projekt Nachtwache” podria canviar el curs de la guerra.  

Clara el va mirar amb fredor.  

—Canviar el curs de la guerra? Estàs veient el mateix que nosaltres? Els morts caminen! Això no és una arma, és una condemna!  

Rivas va somriure, amb un bri de fanatisme als ulls.  

—Tot depèn de qui la controli.

La discussió es va allargar fins a la matinada. Rivas defensava que calia recuperar l’artefacte sencer i estudiar-lo. Podria ser l’arma definitiva contra els franquistes. Mateu i Clara insistien que era massa perillós: si aquell poder queia en mans de qualsevol bàndol, la guerra es convertiria en un infern sense fi.

Don Esteve, el capellà, va intervenir amb veu trèmula:  

—Això és bruixeria. Els alemanys han pactat amb el dimoni. Només la fe ens salvarà.  

Clara va replicar amb serenor:  

—No és bruixeria. És ciència, tecnologia… i potser alguna cosa més. Però no és Déu qui ho ha fet. Són homes. I si ho han creat, també es pot destruir.

Quan el sol va caure de nou, els zombis van tornar. Aquesta vegada eren més nombrosos. Els cops contra les portes van ressonar com tambors de guerra. Els crits dels nens es van barrejar amb els trets dels fusells. Els homes disparaven sense parar, però les bales s’acabaven ràpidament.

Jordi va observar un detall inquietant: cada vegada que un tret impactava en un zombi, els altres semblaven reaccionar alhora, com si estiguessin connectats. Va mirar el fragment metàl·lic i va entendre que aquell objecte era el cor de tot plegat.  

—No ataquen sols —va dir a Clara—. És com si una mà invisible els guiés. I aquesta mà és l’artefacte.

Quan l’alba va arribar, els zombis es van retirar lentament cap al cementiri. El poble va quedar en silenci, però la tensió era insuportable. Els supervivents sabien que no podien resistir gaire més. Rivas parlava d’organitzar una expedició per recuperar l’artefacte sencer. Mateu i Clara parlaven de destruir-lo. Jordi, amb els ulls oberts de terror, només pensava en una cosa: si no ho feien aviat, els morts no només assetjarien el poble, sinó tota la vall de l’Ebre.

Clara va escriure al seu diari:

"A la masia resistim, però cada nit són més. Hem descobert fragments d’una arma alemanya, amb símbols estranys i una força que no entenem. Rivas vol usar-la, nosaltres volem destruir-la. El poble és presoner entre dues guerres: la dels vius i la dels morts. I cada dia que passa, la frontera entre uns i altres es fa més difusa."

Capítol 5 – El retorn dels coneguts

Escena 1 – El matí després

L’alba va arribar amb un silenci estrany. Els zombis s’havien retirat al cementiri, com si la llum del sol els obligués a tornar a la terra. Però el poble no respirava alleujat: cada nit eren més, i cada dia quedaven menys vius. A la masia del riu, els supervivents es van reunir al pati interior. Les cares eren pàl·lides, els ulls enfonsats. Ningú no havia dormit.

Clara va repartir les poques racions de menjar que quedaven: un tros de pa dur, una mica d’oli, aigua del pou. Els nens menjaven en silenci, massa cansats per plorar. Jordi mirava fixament el terra, encara traumatitzat pel que havia vist la nit anterior: el seu oncle, mort al front, caminant entre els zombis. Encara sentia el tret de Mateu ressonant al seu cap.

—No eren els nostres —li havia dit Mateu. Però Jordi no podia oblidar la mirada buida del seu oncle, com si encara hi hagués un bri de vida atrapada en aquell cos.

Aquella tarda, un grup de veïns va sortir a inspeccionar els voltants. Entre les runes del poble, van trobar cossos destrossats de zombis abatuts. I aleshores va començar l’horror més íntim: els van reconèixer. Un era el fill del ferrer, mort feia dues setmanes en un bombardeig. Una altra era la germana d’una de les dones del poble, enterrada al cementiri vell. Els morts que tornaven no eren anònims: eren els seus.

Quan van portar la notícia a la masia, el pànic es va convertir en desesperació. Algunes dones van cridar que no podien disparar contra els seus fills. Altres van exigir que es trobés una manera de “curar-los”. Don Esteve va afirmar que les ànimes estaven atrapades i que només la pregària podia alliberar-les. Però Mateu va ser contundent:

—No són persones. Són cossos buits. Si no els aturem, ens mataran a tots.

Clara va escriure al seu quadern:

"Avui hem descobert que els morts que caminen són els nostres. Amics, familiars, veïns. Els nens han vist les seves mares, els homes han vist els seus germans. La guerra ens havia pres els vius, i ara ens roba els morts. No hi ha consol possible. Només queda resistir. Però com resistir quan l’enemic té el rostre dels que estimaves?"

Quan el sol es va pondre, la tensió era insuportable. Els supervivents es van atrinxerar a la masia, sabent que aquella nit seria pitjor. I no es van equivocar. Els zombis van arribar en massa, colpejant les portes i finestres amb una força descomunal. Els crits ressonaven dins les parets.

Jordi, amb la llanterna, va veure una figura entre la multitud. El cor li va fer un salt: era el seu pare. Portava l’uniforme republicà, tacat de fang i sang. La cara estava desfigurada, però Jordi el va reconèixer de seguida. Va quedar paralitzat. Clara el va apartar, però ell va cridar:

—És el meu pare! No dispareu!

Mateu va mirar-lo amb duresa.  

—Ja no és el teu pare. És un d’ells.  

Jordi va plorar, però no va poder disparar. Va ser Mateu qui va prémer el gallet, i el cos del pare de Jordi va caure a terra, immòbil. El noi va caure de genolls, trencat.

A dins, la discussió es va encendre. Algunes dones exigien que no es disparessin més bales contra els seus familiars. Altres deien que calia fugir, encara que fos pel riu. Rivas, en canvi, va veure una oportunitat:

—Si els morts són els nostres, també poden ser les nostres armes. Imagineu un exèrcit que no mor, que no es cansa. Amb aquest poder, la República podria guanyar la guerra.

Clara el va mirar amb ràbia.  

—Amb aquest poder, no quedarà res a guanyar. Només runes i cadàvers.  

La tensió va créixer. El grup començava a dividir-se: alguns seguien Rivas, altres Clara i Mateu. El poble no només estava assetjat per fora, sinó també per dins.

Quan l’alba va arribar, els zombis es van retirar de nou. Però el mal ja estava fet. Jordi havia perdut el seu pare per segona vegada. Les dones havien vist els seus fills convertits en monstres. I Rivas havia deixat clar que volia controlar l’artefacte alemany, no destruir-lo.

Clara va escriure al seu diari:

"El pitjor no és que els morts caminin. El pitjor és que tenen els nostres rostres. Ens obliguen a matar-los dues vegades. I alguns, com Rivas, ja no veuen monstres, sinó soldats. Si no aturem això aviat, no només perdrem el poble. Perdrem la nostra humanitat."

Capítol 6 – El pont trencat

La masia del riu ja no era segura. Cada nit els zombis colpejaven amb més força, i els murs començaven a esquerdar-se. Les reserves de menjar s’esgotaven, i els nens estaven massa febles per resistir gaire més. Clara i Mateu van reunir els supervivents al pati interior. El capità Rivas, amb el seu mapa tacat de pols, va assenyalar el pont de fusta que creuava l’Ebre.

—Si aconseguim travessar-lo, podrem arribar a les línies republicanes. Allà tindrem reforços i armes.  

—O ens trobaran els avions abans d’arribar-hi —va replicar Mateu.  

—O pitjor —va afegir Clara—: si els zombis ens segueixen, portarem la maledicció a altres pobles.

El debat va ser llarg i tens. Però al final, la desesperació va guanyar. Fugir semblava l’única opció.

Van esperar que el sol es pongués i que els zombis comencessin a moure’s. Amb les primeres ombres, el grup va sortir en silenci, portant els nens i els ferits en carros improvisats. Jordi caminava al costat de Clara, amb la llanterna apagada, només amb la llum de la lluna per guiar-los. El riu brillava com una cinta negra, i el pont de fusta s’alçava davant seu, fràgil però encara dret.

Els zombis els seguien a distància, com una ombra persistent. No corrien, però tampoc s’aturaven. El grup avançava amb el cor a la gola, sabent que qualsevol soroll podia atraure més criatures.

Quan eren a mig camí del pont, el brunzit dels motors va trencar el silenci. Els avions alemanys tornaven. Els focus van il·luminar el riu, i les bombes van començar a caure. El primer impacte va fer tremolar el pont, el segon va esclatar a la riba, aixecant una columna d’aigua i fang. Els crits dels nens es van barrejar amb el retruny de les explosions.

—Correu! —va cridar Rivas.  

El grup va accelerar, però una bomba va caure directament sobre un extrem del pont. La fusta va esclatar en flames, i la meitat de l’estructura va quedar penjant sobre l’aigua. Els supervivents van quedar atrapats al mig, amb els zombis darrere i el riu davant.

Quan semblava que no podia ser pitjor, l’aigua de l’Ebre va començar a remoure’s. Primer unes bombolles, després braços que emergien de la foscor. Els cossos dels soldats morts a la batalla, arrossegats pel corrent, s’aixecaven ara com zombis aquàtics. Els ulls buits brillaven sota la lluna, i les mans fredes s’agafaven a les bigues del pont.

—No només surten de la terra… també de l’aigua —va murmurar Clara, amb horror.

Els zombis van començar a pujar pel pont, atacant els supervivents per sota. El pànic es va desfermar. Alguns van caure al riu i van ser arrossegats per les criatures. Els trets ressonaven, però les bales eren poques. Jordi va veure com una mà esgarrapava la cama d’un nen i va córrer a ajudar-lo, colpejant amb una pedra fins que la criatura va caure enrere.

Amb el pont trencat i els zombis sortint de l’aigua, l’única opció era tornar enrere. Mateu va cridar:

—A la riba! Torneu a la riba!

El grup va retrocedir, esquivant flames i criatures. Quan finalment van arribar a terra ferma, el pont va cedir amb un cruixit i va caure al riu, arrossegant desenes de zombis amb ell. Però el perill no havia acabat: les criatures continuaven sortint de l’aigua, avançant cap a ells.

Rivas va disparar fins a gastar l’última bala. Després va mirar Clara i Mateu amb els ulls encesos.

—Ho veieu? No podem destruir aquesta arma. Hem d’aprendre a controlar-la. Amb això, la República podria ser invencible.

Mateu el va agafar pel coll de la jaqueta.  

—Amb això, no quedarà res a salvar. Només morts caminant.

Exhausts, els supervivents van aconseguir tornar a la masia del riu. Havien perdut gent pel camí, i els nens estaven més febles que mai. El pont havia desaparegut, i amb ell l’última esperança de fugir. Ara només quedava resistir… o enfrontar-se directament a l’origen de l’horror.

Clara va escriure al seu diari:

"Hem intentat fugir, però el riu també està ple de morts. El pont ha caigut, i amb ell les nostres esperances. Rivas parla de controlar l’arma, Mateu de destruir-la. Jo només sé que si no ho fem aviat, els zombis no es quedaran aquí. Travessaran l’Ebre, i tota la vall serà condemnada."

Capítol 7 – El pacte impossible

Després del desastre del pont, els supervivents van tornar a la masia del riu exhausts, amb la sensació que el destí els havia tancat totes les sortides. El pont destruït significava que no hi havia fugida possible. El riu, que sempre havia estat font de vida i camí de comunicació, ara era un cementiri aquàtic d’on emergien cadàvers. El poble quedava atrapat entre la fúria dels avions de dia i l’horda dels morts de nit.

Clara va reunir els nens i els va fer seure en silenci. Els ulls dels infants eren vidriosos, com si haguessin envellit de cop. Jordi, encara tremolant, no podia deixar de pensar en les mans fredes que havien sortit de l’aigua per arrossegar els vius. Mateu, amb la cara dura, revisava les poques bales que quedaven. I el capità Rivas, amb el seu mapa tacat de fang, semblava més excitat que mai.

Aquella nit, Rivas va convocar una reunió. Va desplegar sobre la taula uns papers que havia recuperat entre les restes de l’avió abatut. Eren documents en alemany, amb segells oficials i paraules que feien estremir: Projekt Nachtwache. Entre els esquemes hi havia dibuixos d’un cilindre metàl·lic amb tubs de buit i símbols gravats, exactament com els fragments que havien trobat.

—Aquí ho teniu —va dir Rivas, amb veu ferma—. No és bruixeria ni miracle. És ciència. Els alemanys han creat una arma capaç de reanimar els morts i fer-los obeir. Imagineu què significa això: un exèrcit que no es cansa, que no té por, que no necessita menjar. Amb això, la República podria resistir i fins i tot guanyar.

El silenci va caure sobre la sala. Alguns homes van assentir, fascinats. Altres van mirar a terra, espantats. Clara va ser la primera a parlar.

—Això no és una arma, és una condemna. Ho hem vist amb els nostres ulls. No són soldats, són monstres. I no obeeixen cap bandera. Només la mort.

La discussió es va encendre. Rivas insistia que calia recuperar l’artefacte sencer i portar-lo a les línies republicanes. Mateu replicava que era massa perillós, que si aquell poder queia en mans de qualsevol bàndol, la guerra es convertiria en un infern sense fi. Don Esteve, amb el crucifix a la mà, afirmava que tot era obra del dimoni i que només la fe podia salvar-los.

—No és Déu ni el dimoni —va dir Clara, amb veu clara—. Són homes. Homes que juguen amb forces que no entenen. I nosaltres en patim les conseqüències.

El grup es va dividir. Alguns, desesperats, veien en l’arma una esperança. Altres, més prudents, sabien que era una amenaça per a tota la humanitat. El poble, ja fracturat per la guerra, ara es trencava també per dins.

Rivas va proposar un pacte: ell i els seus homes recuperarien l’artefacte i el portarien a la República. A canvi, prometia que els civils serien evacuats quan arribessin reforços. Mateu i Clara es van negar de ple. Sabien que era una mentida, que Rivas només volia el poder de l’arma.

—Si intentes tocar aquell objecte, et convertiràs en un monstre com ells —va dir Mateu.  

—No em donis lliçons, pagès —va replicar Rivas—. Jo lluito per la República. Tu només vols sobreviure.  

La tensió va arribar al límit. Les armes es van alçar dins la mateixa sala. Els nens van plorar, les dones van cridar. Clara es va interposar entre els dos bàndols.

—Prou! —va cridar—. Si ens matem entre nosaltres, no caldran els zombis per acabar amb el poble.

Aquella mateixa nit, un grup de guàrdia va observar un detall inquietant: els zombis semblaven concentrar-se al voltant d’una zona concreta del cementiri vell. No atacaven a l’atzar, sinó que formaven una mena de cercle protector. Al centre, sota la terra remoguda, hi havia una llum verdosa que bategava com un cor. Era evident que l’artefacte hi era enterrat, i que les criatures el defensaven.

Quan van portar la notícia a la masia, la divisió es va fer encara més profunda. Rivas va veure l’oportunitat de recuperar-lo. Mateu i Clara van entendre que era el moment de destruir-lo. El poble quedava atrapat en un dilema impossible: aprofitar l’arma o eliminar-la.

Clara va escriure al seu diari:

"Aquesta nit hem descobert la veritat. Els zombis no caminen sols. Protegeixen alguna cosa al cementiri: l’artefacte alemany. Rivas vol usar-lo, nosaltres volem destruir-lo. El poble està dividit, i la por ens devora. Però sé una cosa: si no acabem amb aquest objecte, els morts no descansaran mai. I la guerra no tindrà fi."

Capítol 8 – La nit del foc

La tensió dins la masia era insuportable. Després de la revelació que els zombis protegien una zona concreta del cementiri, Clara i Mateu van proposar un pla: envoltar-lo amb foc. Si el foc purificava, potser destruiria l’artefacte i els morts deixarien de caminar. Rivas s’hi oposava: volia recuperar l’objecte intacte. Però la majoria, esgotats i desesperats, van donar suport a Clara.

—Si no ho intentem, morirem igual —va dir ella, amb veu ferma.

Van reunir bidons de petroli, fardells de llenya i draps per fer torxes. Els homes es van preparar amb armes, les dones amb galledes d’aigua per controlar el foc si s’escampava massa. Els nens van quedar amagats a la masia, sota la protecció de Don Esteve.

A mitjanit, el grup va sortir en silenci. El cel estava cobert de núvols, i només la llum de les torxes il·luminava el camí. El cementiri vell s’alçava davant seu, envoltat de boira. Els zombis ja hi eren, formant un cercle al voltant de la fossa comuna on bategava la llum verdosa. Els ulls buits brillaven com brases apagades.

Mateu va donar l’ordre. Els supervivents van començar a vessar petroli al voltant del cementiri, creant un cercle de foc potencial. Els zombis els miraven, però no es movien, com si esperessin una ordre. Aquell silenci era més aterridor que qualsevol crit.

Quan tot va estar preparat, Clara va encendre la primera torxa. Amb un gest ràpid, va llançar-la sobre la línia de petroli. El foc es va estendre amb un rugit, envoltant el cementiri en un cercle de flames. Els zombis van grunyir, alguns van intentar travessar el foc i van començar a cremar-se. Però, per horror dels supervivents, no es van aturar. Les criatures cremaven, però continuaven avançant, amb la pell i la roba en flames.

—No… no és possible —va murmurar Jordi, amb els ulls oberts de terror.

Els zombis cremats van travessar el cercle i van atacar els vius. El foc no els destruïa, només els feia més aterridors.

El cementiri es va convertir en un infern. Els crits dels supervivents es barrejaven amb el crepitar de les flames i els grunyits dels zombis. Mateu disparava sense parar, apuntant als caps. Clara colpejava amb una pala, Jordi amb una pedra. El foc il·luminava les cares desfigurades dels morts, que semblaven més nombrosos que mai.

Rivas, enmig del caos, va intentar apropar-se a la fossa comuna. Volia arribar a l’artefacte. Clara el va veure i va cridar:

—Estàs boig! Ens mataràs a tots!

Però ell no va escoltar. Amb els ulls encesos, va avançar entre flames i criatures, com si res més importés.

Després d’hores de combat, els supervivents van aconseguir retirar-se cap a la masia. Havien perdut gent pel camí, i molts estaven ferits. El cementiri cremava, però la llum verdosa al centre de la fossa continuava bategant, intacta. Els zombis, tot i cremats i destrossats, encara es movien.

Clara va caure de genolls, exhausta.  

—El foc no serveix. No es pot destruir així.  

Mateu va assentir, amb la cara coberta de sutge.  

—Només hi ha una manera: hem d’arribar a l’artefacte i fer-lo esclatar.  

Rivas, amb un somriure sinistre, va respondre:  

—O controlar-lo.  

De tornada a la masia, Clara va escriure al seu diari:

"Hem intentat purificar amb foc, però el foc no els atura. Els morts caminen fins i tot en flames. L’artefacte continua bategant sota terra, com un cor maleït. Rivas vol controlar-lo, nosaltres volem destruir-lo. El poble crema, i amb ell la nostra esperança. Però sé que no podem fugir més. Haurem d’entrar al cementiri i enfrontar-nos directament amb l’origen de l’horror."

Capítol 9 – El sacrifici

La nit després del fracàs del foc, la masia del riu era un lloc de silenci i desesperança. Els supervivents sabien que no podien resistir més. El cementiri cremava encara, però la llum verdosa al centre de la fossa continuava bategant, intacta. Els zombis, tot i cremats i destrossats, seguien movent-se.  

Clara va reunir els adults.  

—No hi ha més temps. Si no destruïm l’artefacte, no quedarem vius per veure un altre dia.  

Mateu va assentir.  

—Hem d’entrar al cementiri. Ara.  

Rivas va somriure amb fredor.  

—Entrarem, sí. Però no per destruir-lo. Per recuperar-lo.  

La discussió va ser breu. Al final, la majoria va seguir Clara i Mateu. Rivas i dos dels seus homes, però, van preparar-se per actuar pel seu compte.

A mitjanit, el grup va sortir en silenci. El cementiri vell era un infern de cendres i boira. Les creus cremades projectaven ombres llargues, i els zombis es movien lentament entre les tombes, com guardians d’un temple maleït.  

Amb armes i torxes, els supervivents van obrir pas a trets i cops. Cada bala al cap feia caure una criatura, però n’hi havia massa. Jordi, amb la llanterna, guiava el grup cap al centre, on la llum verdosa bategava sota la terra.  

Quan van arribar a la fossa comuna, van veure l’artefacte: un cilindre metàl·lic, intacte, amb tubs de buit que brillaven i símbols rúnics gravats a la superfície. Vibrava com un cor viu, i cada polsada feia reaccionar els zombis al seu voltant.

Rivas va avançar amb els ulls encesos.  

—És meu. Amb això, la República serà invencible.  

Va apuntar amb la pistola a Clara i Mateu.  

—Aparta’t.  

Mateu no es va moure.  

—Això no és una arma, és una condemna. Si el toques, ens condemnaràs a tots.  

Rivas va disparar, però la bala va perdre’s enmig del caos. Els zombis, atrets pel soroll, van caure sobre els seus homes. Els crits van ressonar entre les tombes. Rivas va intentar arribar a l’artefacte, però una criatura li va mossegar el braç. Va caure a terra, cridant, mentre els morts el devoraven. El seu somni de poder s’acabava en un infern de dents i sang.

Amb Rivas fora de combat, el grup va quedar encerclat. Els zombis avançaven des de totes bandes. Clara va mirar l’artefacte i després Mateu. Ell va entendre de seguida.  

—Només hi ha una manera. He de retenir-los mentre vosaltres prepareu la dinamita.  

—No! —va cridar Clara.  

—És l’única opció. Si no, morirem tots.  

Mateu va carregar el fusell i va avançar cap als zombis. Va disparar, colpejar, cridar. Cada tret era un pas més cap a la mort. Però cada segon que guanyava permetia a Clara i Jordi col·locar la dinamita al voltant de l’artefacte.

Els zombis van caure sobre Mateu, però ell va resistir fins al final. Els crits i els trets van ressonar com un eco de valentia. Clara, amb les mans tremoloses, va encendre la metxa. Jordi la va agafar de la mà.  

—Corre!  

Van fugir entre les tombes, perseguint la llum de la metxa que s’escurçava. Quan van arribar a la porta del cementiri, una explosió va sacsejar la terra. El cilindre metàl·lic va esclatar en mil fragments, els tubs de buit van rebentar, els símbols rúnics es van cremar. La llum verdosa es va apagar de cop.  

Els zombis van emetre un crit col·lectiu i van caure a terra, immòbils, com titelles sense fils.

El cementiri va quedar en silenci. Només quedaven les flames i les runes. Clara i Jordi, coberts de pols i llàgrimes, van mirar enrere. Mateu no hi era. El seu sacrifici havia salvat el poble.  

Clara va escriure al seu diari:

"Mateu ha donat la vida perquè nosaltres poguéssim destruir l’artefacte. Els morts han caigut, finalment en repòs. Però el preu ha estat alt. El poble és runa, els vius som pocs, i el futur és incert. Només sé que hem aturat una amenaça que podia haver condemnat el món sencer."

Capítol 10 – L’alba vermella

L’explosió havia sacsejat tota la vall. El cementiri vell era ara un camp de runes i flames apagades. L’artefacte nazi havia estat reduït a ferralla fumant, i amb ell, els zombis havien caigut a terra com titelles sense fils. El silenci que va seguir era tan profund que semblava irreal. Per primer cop en setmanes, no hi havia grunyits, ni cops contra les portes, ni passes lentes a la nit.

Clara i Jordi, coberts de pols i sang seca, es van mirar amb ulls oberts. Sabien que Mateu no tornaria. El seu sacrifici havia estat el preu de la victòria. Els nens, amagats a la masia, van sortir a poc a poc, amb les cares pàl·lides i els ulls plens de llàgrimes. Don Esteve resava en veu baixa, però les seves paraules sonaven buides, com si ni ell mateix hi cregués.

Quan el sol va començar a sortir, Clara va conduir els nens cap al poble. El que van trobar era un paisatge de desolació: cases reduïdes a runes, carrers plens de cràters, façanes ennegrides pel foc. El mercat era un munt de fusta cremada, l’església tenia el campanar partit, i el pont sobre l’Ebre havia desaparegut. El poble, que havia resistit segles de riuades i guerres, ara era només un esquelet.

Els cossos dels zombis jeien escampats pels carrers, finalment immòbils. Alguns encara cremaven lentament, altres eren només ossos i pols. Els supervivents els miraven amb una barreja de por i alleujament. Ja no eren monstres, però tampoc no eren els seus familiars. Eren restes d’una guerra que havia anat massa lluny.

Clara va reunir els nens a la plaça, l’únic espai encara recognoscible. Els va fer seure i els va parlar amb veu clara, tot i que el cor li tremolava.

—Hem perdut molt. Hem perdut pares, mares, germans, amics. Però hem sobreviscut. I hem aturat una cosa que podia haver destruït no només el nostre poble, sinó molts més. Ara ens toca recordar. Recordar els que han caigut, i explicar la veritat del que ha passat.

Jordi, amb els ulls plens de llàgrimes, va aixecar la mà.  

—I si ningú ens creu?  

—Llavors escriurem. Guardarem la memòria. Perquè algun dia, algú haurà d’entendre que fins i tot enmig de la guerra, hi ha horrors que no s’han de repetir.

Quan semblava que la calma tornava, el brunzit dels motors va aparèixer de nou. Els avions franquistes i alemanys tornaven a sobrevolar la vall. Però aquesta vegada, el poble ja no era un objectiu: era només runa. Les bombes van caure igualment, com si volguessin esborrar qualsevol rastre del que havia passat. Les runes van tremolar, i el fum va cobrir el cel.

Clara va protegir els nens sota una volta de pedra. Quan el soroll es va allunyar, només quedava més destrucció. Però també quedava una certesa: els zombis no tornarien. L’artefacte havia estat destruït, i amb ell la maledicció.

Quan el sol va trencar definitivament l’horitzó, l’Ebre es va tenyir de vermell. No era només la llum de l’alba: era la sang de la guerra, la memòria dels morts, el record del sacrifici. Clara va mirar el riu i va sentir una barreja de dolor i determinació. Sabia que la guerra continuaria, que els franquistes avançarien, que la República resistiria com pogués. Però també sabia que el poble havia aturat una amenaça que podia haver condemnat el món sencer.

Va obrir el seu diari i va escriure les últimes paraules:

"Els morts han tornat a descansar. Però nosaltres, els vius, mai oblidarem. El nostre poble ha estat arrasat, però la memòria romandrà. I algun dia, quan aquesta guerra sigui només història, algú llegirà aquestes paraules i sabrà que fins i tot en la foscor més profunda, hi va haver qui va resistir."

Anys més tard, quan la guerra ja era record i el poble només ruïnes cobertes d’herba, alguns nens que havien sobreviscut van explicar la història. Parlaven d’una nit en què els morts van caminar, d’un artefacte alemany que havia caigut del cel, d’un home anomenat Mateu que s’havia sacrificat per salvar-los. Molts no els van creure. Però ells sabien la veritat. I la van transmetre, com un advertiment i una llegenda.

Epíleg – El vell del riu

El sol de tarda tenyia l’Ebre d’un daurat cansat. Dos periodistes joves, vinguts de Barcelona, havien arribat al poble abandonat, ara només un grapat de pedres cobertes d’herba i silenci. Volien escriure un reportatge sobre la memòria de la Batalla de l’Ebre, sobre els pobles que havien desaparegut sota les bombes i mai no s’havien reconstruït.  

A la vora del riu, assegut en un banc de fusta mig corcat, hi havia un vell amb barret de palla i ulls clars. Els va saludar amb un somriure tort.  

—Busqueu històries, oi? Doncs jo us en puc explicar una que no surt als llibres.  

Els periodistes es van mirar, mig divertits. Van treure les llibretes i van deixar que el vell parlés.  

—Va ser l’estiu del trenta-vuit. Els avions alemanys ens bombardejaven de dia, i de nit… de nit els morts caminaven. Sí, sí, no rigueu. Els vam veure sortir del cementiri, amb els ulls buits i la pell podrida. Els nostres pares, germans, fills… tots tornaven. I tot per culpa d’un artefacte que va caure d’un avió nazi. Un cilindre amb llums verdes i símbols estranys. Els alemanys en deien el Projecte Guàrdia Nocturna.  

El vell va riure, mostrant unes dents groguenques.  

—Ja ho sé, ja ho sé. Sembla un conte de por per espantar criatures. Però jo hi era. Vaig veure com un home, en Mateu, es va sacrificar per destruir aquell maleït objecte. I vaig veure com els franquistes, quan van arribar, van bombardejar el poble fins a no deixar-ne rastre. No volien que ningú sabés què havia passat aquí.  

Un dels periodistes va tancar la llibreta amb un somriure escèptic.  

—Històries de vells. Sempre hi ha llegendes de fantasmes i miracles.  

Però l’altre va treure un sobre vell de la seva cartera. El paper estava groguenc, amb segells militars i tinta esvaïda. El va desplegar amb cura. Era un informe franquista, datat a finals de 1938.  

"Se confirma la pérdida de un artefacto experimental alemán en la zona del Ebro. Se ordena la destrucción total del pueblo afectado para eliminar cualquier rastro del Proyecto Guardia Nocturna. Ningún testigo debe sobrevivir."  

El periodista va mirar el vell amb ulls oberts, i després el seu company incrèdul. El riu seguia brillant, indiferent, com si volgués engolir tots els secrets.  

El vell va riure de nou, amb un to entre burleta i trist.  

—Ja us ho deia jo. Els morts van caminar. Però ningú no ho vol recordar.  

Els periodistes van guardar silenci. Un d’ells encara reia per dins, convençut que era la fantasia d’un vell boig. L’altre, amb l’informe a les mans, sabia que hi havia històries que no es podien publicar sense ser titllat de paranoic. Però també sabia que, sota les aigües vermelloses de l’Ebre, hi havia veritats que mai no havien de sortir a la llum.  

El sol es va pondre, i el riu va quedar cobert d’ombres.  

Resum 

Tardor de 1938. El riu Ebre és escenari de la batalla més dura de la Guerra Civil. Les tropes republicanes i franquistes s’enfronten en un combat llarg i sagnant, amb trinxeres fangoses, bombardejos constants i pobles arrasats. Però enmig de la destrucció, alguna cosa inexplicable desperta.  

Entre les aigües del riu i els camps de batalla, els morts comencen a aixecar-se. Primer són rumors: soldats que haurien tornat a caminar després de caure, cossos que desapareixen de les fosses comunes. Després, la por es fa real: figures desfigurades, amb ulls buits i crits inhumans, ataquen tant republicans com franquistes.  

Els pobles de la riba viuen aterrats. Pagesos i famílies s’amaguen a les caves i masos, mentre els soldats, incrèduls, intenten resistir amb fusells i dinamita. La guerra entre homes es barreja amb una guerra contra els morts, i els enemics tradicionals es veuen obligats a col·laborar per sobreviure.  

Quan la batalla arriba al seu final històric, l’Ebre queda tenyit de sang i silenci. Els pocs supervivents abandonen els pobles, i ningú no vol parlar del que va passar. La memòria oficial parla de guerra, però a les nits, a la vora del riu, encara hi ha qui diu que sent gemecs i passos entre la boira.