El pobla sota l'ombre

 Capítol I – La profanació i l’alliberament

1. El poble sota la guerra

Sant Climent de la Serra era un poble petit, amb poc més de tres-cents habitants, envoltat de vinyes i oliveres. L’estiu de 1937 havia arribat amb una calor seca, i la guerra ja es feia sentir a cada cantonada.  

Els homes més joves eren al front, enrolats a la 35a Divisió republicana o a les columnes anarquistes. Les dones feien llargues cues per aconseguir oli, farina o sabó. Els nens jugaven amb llaunes buides i pals, convertint-los en fusells imaginaris.  

A la plaça, cada vespre, els veïns s’aplegaven al voltant de l’única ràdio del poble, propietat del mestre. La veu metàl·lica de l’emissora de Barcelona proclamava:  

—“Companys, resistir és vèncer. La disciplina és la nostra força. No passaran!”  

Però, entre interferències, s’hi colava de vegades una altra emissora, vinguda de Saragossa o de Burgos:  

—“Las tropas nacionales avanzan imparables. La liberación está cerca.”  

Els veïns escoltaven en silenci, sense saber quina veu era la veritable. Alguns murmuraven que els nacionals ja havien arribat a Belchite; altres deien que l’Exèrcit Popular avançava cap a Osca. La guerra no només dividia famílies i pobles, sinó també la mateixa realitat.  

Els diaris que arribaven —La Vanguardia, Solidaridad Obrera, El Heraldo de Aragón— portaven titulars contradictoris. Uns parlaven de victòries republicanes, altres de triomfs nacionals. El mestre intentava llegir-los en veu alta, però la gent ja no sabia què creure.  

---

2. L’arribada dels milicians

Un matí de juliol, una companyia de milicians anarquistes va arribar al poble. Venien de combats a l’Aragó, amb els uniformes esparracats, les armes rovellades i els ulls cansats. Però encara els quedava la ràbia.  

El seu capità, un home alt i prim conegut com en Rius, va decidir que l’església del poble seria requisada com a magatzem i quarter.  

El mossèn Ferran, vell i tossut, s’hi va oposar. Era un home de cabells blancs i veu greu, que havia batejat i enterrat generacions de veïns. Quan els milicians van voler entrar a l’església, ell es va plantar a la porta amb la creu a la mà.  

—Aquesta és la casa de Déu. No hi entrareu amb les vostres armes —va dir.  

Els milicians van riure. Alguns el van insultar, d’altres li van escopir als peus. En Rius, amb un gest fred, va ordenar que l’arrosseguessin fins a l’altar. Allà, entre crits i cops, el van matar. El seu cos va quedar estès sobre les rajoles, tacant-les de sang.  

---

3. La profanació

L’església va ser incendiada. Les flames van devorar els retaules barrocs, les imatges dels sants i els bancs de fusta. El fum es va alçar com un crit negre cap al cel.  

Els milicians, exaltats, van beure vi del celler parroquial i van ballar al voltant de les cendres. Alguns van fer pintades a les parets ennegrides: “Visca la revolució!”, “Mort als capellans!”.  

Els veïns, amagats darrere les finestres, van mirar-ho amb llàgrimes als ulls. Ningú no va gosar dir res. Però aquella nit, quan el foc encara cremava, alguns van veure una cosa estranya. Entre les runes, sota l’altar esfondrat, semblava que s’obria una esquerda. I d’aquella esquerda en sortia un aire fred, com un alè antic.  

Els vells del poble recordaven històries: que sota l’església hi havia catacumbes medievals, on els templers havien enterrat els seus morts. Però ningú no gosava parlar-ne en veu alta.  

---

4. Les primeres morts

L’endemà, un dels milicians, un jove anomenat Vidal, no va aparèixer a la formació del matí. El van trobar darrere el cementiri, estès a terra. El coll li havia estat mossegat, i la sang li havia estat xuclada fins a deixar-lo blanc com la calç. Els ulls oberts miraven el cel amb terror.  

—Seran els feixistes —va dir en Rius, convençut. Però no hi havia rastres de combat, ni trets, ni sang vessada al voltant.  

Els altres van riure nerviosos, dient que potser havia begut massa i havia caigut. Però aquella mateixa nit, un altre home va desaparèixer. I després un altre.  

Els cadàvers apareixien sempre al cementiri o a prop de l’església cremada. Sempre amb el coll mossegat, sempre sense sang.  

---

5. La Clara i el manuscrit

Entre els veïns hi havia la Clara, una noia de setze anys que havia quedat òrfena. Ella servia menjar als milicians i netejava les restes de les seves festes. Una nit, mentre recollia llibres cremats de la rectoria, va trobar un manuscrit vell, escrit en llatí.  

El va portar al mestre, que encara sabia llegir aquella llengua. El manuscrit explicava que, segles enrere, un noble cruel havia estat condemnat per vampirisme. Els templers l’havien enterrat viu sota l’església, segellant el seu sarcòfag amb ferro sagrat i símbols rituals.  

El text advertia: “Si el segell és trencat, la foscor tornarà a caminar entre els vius.”  

La Clara va intentar advertir els milicians.  

—Quan vau destruir l’altar, vau trencar el segell. Heu despertat alguna cosa que dormia aquí dins.  

Ells la van fer callar amb insults i rialles. Però quan el capità en Rius va ser trobat mort, amb el cos penjat boca avall i la sang vessada en símbols estranys, ja ningú no va riure.  

---

6. El poble assetjat

Les nits es van convertir en malsons. Els crits ressonaven pels carrers, i els cadàvers apareixien a l’alba. Els veïns no sortien de casa quan es feia fosc. Les dones tapaven les finestres amb llençols, i els nens resaven en secret, tot i que la pregària estava prohibida.  

Els milicians, cada cop més espantats, van començar a vigilar per torns. Però les morts continuaven. Sempre de nit, sempre amb el mateix senyal.  

Un dels supervivents, en Martí, va jurar que havia vist una figura alta i prima, amb ulls vermells, caminant entre les runes de l’església. Va disparar, però la bala no li va fer res. El monstre va desaparèixer entre la boira.  

---

7. El final del primer capítol

Una nit, la Clara va sentir la veu del vampir dins el seu cap. No era un crit, sinó un xiuxiueig suau, com un alè fred a l’orella:  

—“La sang és meva. El poble és meu. I tu seràs la darrera.”  

La noia va córrer fins a la plaça, on encara fumejaven les restes de l’església. Allà, entre les runes, va veure l’esquerda sota l’altar. I va comprendre que el monstre vivia a les catacumbes.  

La Clara mirant aquella foscor, sabent que el futur del poble depenia d’entrar-hi.  

Capítol II – El regne de la foscor.

1. El poble emmudit

Després de la mort del capità Rius, el poble de Sant Climent de la Serra va caure en un silenci glaçat. Els milicians que quedaven —una dotzena escassa— ja no cridaven consignes revolucionàries ni pintaven les parets amb eslògans. Ara caminaven amb els ulls vermells de no dormir, les armes sempre a punt, i la por clavada a la pell.  

Els veïns, que al principi havien patit la seva arrogància, ara els miraven amb una barreja de compassió i terror. Sabien que aquells homes, que havien desafiat Déu i cremat l’església, eren caçats un a un per una força que no entenien.  

La ràdio del mestre continuava emetent notícies contradictòries. Una nit, la veu metàl·lica proclamava:  

—“El front de l’Ebre és resistit amb heroisme. La victòria serà nostra.”  

I l’endemà, entre interferències, una altra veu deia:  

—“Las tropas nacionales avanzan imparables. La liberación está cerca.”  

Però al poble, la guerra semblava llunyana. El veritable front era invisible i caminava de nit, xuclant la sang dels vius.

2. Les morts nocturnes

Cada nit, un crit trencava el silenci. Els milicians feien guàrdia en grups de tres o quatre, però sempre hi havia un moment de distracció, un instant de boira, i aleshores un d’ells desapareixia.  

Al matí, el trobaven amb el coll mossegat, la pell blanca i els ulls oberts. Alguns cadàvers apareixien dins el cementiri, altres a les ruïnes de l’església, i fins i tot un va ser trobat dins la pica baptismal, ofegat en aigua negra.  

Els homes van començar a desconfiar els uns dels altres. Alguns deien que hi havia un traïdor; altres, que els veïns del poble els estaven maleint. Però la Clara sabia la veritat: el vampir que dormia sota l’església havia estat alliberat.  

—No és la guerra la que us mata —els va advertir—. És el que heu despertat.  

3. La investigació de la Clara

La Clara, amb el manuscrit vell a les mans, va passar dies sencers llegint-lo amb l’ajuda del mestre. El text parlava d’un noble del segle XIV, Arnau de Montclús, acusat de beure sang humana i de pactar amb dimonis. Els templers l’havien empresonat i enterrat viu sota l’església, segellant el seu sarcòfag amb ferro sagrat i símbols rituals.  

El manuscrit advertia: “Si el segell és trencat, la foscor tornarà a caminar entre els vius. Només el foc i la destrucció de la seva llar podran aturar-lo.”  

La Clara va comprendre que el vampir no podia ser mort amb bales ni ganivets. Calia destruir les catacumbes on vivia.  

4. El primer enfrontament

Una nit, els milicians van decidir emboscar el monstre. Es van col·locar al voltant de les runes, amb metralladores i fusells. Quan la boira va començar a pujar del riu, una figura alta i prima va aparèixer entre les pedres.  

Els ulls li brillaven com brases, i la seva pell era tan pàl·lida que semblava feta de marbre. Els milicians van obrir foc. Les bales van travessar el seu cos, però ell només va riure. Amb una velocitat inhumana, va saltar sobre un dels homes i li va mossegar el coll. La sang va esquitxar les pedres. Els altres van fugir, deixant les armes a terra.  

Només en Martí, un dels pocs que encara mantenia el coratge, va quedar-se al costat de la Clara. Va disparar fins a buidar el carregador, però el vampir només va riure i va desaparèixer entre la boira.  

5. El poble desert

Amb els dies, el poble es va anar buidant. Algunes famílies van fugir de nit, travessant els camps per arribar a Tortosa o a Gandesa. Altres es van tancar a casa i no van tornar a sortir.  

Els milicians, cada cop menys nombrosos, van començar a desertar. Alguns van intentar marxar cap al front, però mai no van arribar-hi. Els seus cossos apareixien a la vora del camí, xuclats fins a l’última gota de sang.  

La Clara i en Martí van quedar-se sols, amb el mestre i uns quants vells. Sabien que no podien fugir: el vampir els seguiria. L’única esperança era destruir el seu cau.  

6. El descobriment de les catacumbes

Una tarda, la Clara i en Martí van tornar a les ruïnes de l’església. Entre les pedres, van trobar l’esquerda sota l’altar. Amb l’ajuda d’una corda, van baixar a les catacumbes.  

Els passadissos eren estrets i foscos, plens de cranis i ossos antics. L’aire era fred i humit, i les parets estaven cobertes de símbols templers mig esborrats.  

Al fons, van trobar una cambra amb un sarcòfag de pedra. Estava obert, i dins hi havia restes humanes resseques. Però el vampir no hi era.  

De sobte, una veu profunda va ressonar dins la cambra:  

—“Heu vingut a buscar-me. Però jo ja sóc dins vostre.”  

La Clara i en Martí van fugir corrents, amb la sensació que la foscor els perseguia.  

7. El pla desesperat

De tornada al poble, van reunir els pocs supervivents. Els milicians havien deixat caixes de dinamita, pensades per volar un pont. La Clara va proposar utilitzar-les per destruir les catacumbes.  

—És l’única manera. Si no ho fem, el poble desapareixerà.  

Els vells van assentir amb por. En Martí va jurar que ajudaria la Clara fins al final.  

8. El final del segon capítol

Aquella nit, mentre preparaven els explosius, el vampir va atacar de nou. Va aparèixer al mig de la plaça, amb els ulls roents i les mans tacades de sang. Els crits van ressonar per tot el poble.  

La Clara i en Martí, amagats darrere un mur, van veure com el monstre s’alçava sobre les ruïnes de l’església, com si fos el nou amo del poble.  

—“Aquesta és la meva casa. I vosaltres sou el meu ramat.”  

La Clara i en Martí mirant-se als ulls, sabent que l’endemà haurien de baixar a les catacumbes amb la dinamita. El destí del poble depenia d’ells.  

Capítol III – Les catacumbes i la destrucció.

1. La vigília

El poble de Sant Climent de la Serra semblava un cementiri abans d’hora. Les cases estaven tancades, les finestres cobertes amb llençols, i els carrers deserts. Només a la plaça, davant les runes de l’església, hi havia moviment: la Clara, en Martí i els pocs supervivents preparaven les caixes de dinamita.  

El mestre, amb les mans tremoloses, escrivia en un quadern el relat del que passava. “Perquè algú ho recordi”, deia. Els vells resaven en silenci, tot i que sabien que les seves pregàries potser no serien escoltades.  

La Clara, amb els ulls cansats però ferms, va mirar en Martí.  

—Demà no hi haurà retorn. O el destruïm, o ell ens destruirà a nosaltres.  

En Martí va assentir. Ja no quedava lloc per a la por.  

Aquella nit, la ràdio del mestre encara va sonar. Entre interferències, una veu exaltada proclamava:  

—“El front de l’Ebre és imminent. Els nostres soldats es preparen per a la batalla decisiva.”  

Però al poble, ningú no pensava en el front. El seu enemic no portava uniforme ni bandera.

2. El descens

A trenc d’alba, van carregar la dinamita i les cordes. Van entrar a les runes de l’església, on encara es respirava l’olor de fum i cendra. L’esquerda sota l’altar els esperava com una boca oberta.  

Amb torxes improvisades, van baixar per l’esquerda. El passadís era estret i humit, amb parets cobertes de molsa i símbols templers mig esborrats. L’aire era dens, com si cada respiració fos un esforç.  

Els passos ressonaven entre els ossos antics. Cranis, fèmurs i costelles s’amuntegaven als racons, testimonis muts d’un passat oblidat.  

La Clara sentia una veu dins el cap, un xiuxiueig constant:  

—“Baixa, baixa… ja t’esperava.”  

3. La cambra del vampir

Al fons de les catacumbes, van trobar una gran cambra circular. Al centre hi havia un sarcòfag de pedra, envoltat de símbols rituals i creus trencades.  

El vampir hi jeia dins, amb els ulls tancats i les mans creuades sobre el pit. La seva pell era pàl·lida com la cera, i els seus ullals brillaven fins i tot en la foscor.  

Quan la Clara va fer un pas endavant, els ulls del monstre es van obrir. Vermells com brases, van il·luminar la cambra.  

—“Heu vingut a morir.”  

Amb un moviment sobtat, el vampir es va alçar. Les seves ales negres es van desplegar, omplint la cambra d’ombra.  

4. La batalla

Els pocs veïns que quedaven van obrir foc. Les bales van travessar el cos del vampir, però ell només va riure. Amb una força inhumana, va agafar un home i el va estavellar contra la paret. Un altre va ser mossegat al coll abans de poder cridar.  

La Clara i en Martí van córrer cap a les caixes de dinamita. Però el vampir els va veure i es va llançar sobre ells. En Martí va disparar a boca de canó, fent-lo retrocedir uns instants.  

—Corre! —va cridar a la Clara.  

Ella va encendre la metxa amb la torxa. El foc va començar a córrer cap a les caixes.  

El vampir va rugir i es va llançar sobre en Martí. El va aixecar amb una sola mà i el va mossegar al coll. La sang va esquitxar les pedres.  

—Martí! —va cridar la Clara, amb llàgrimes als ulls.  

Amb les últimes forces, en Martí va somriure i va dir:  

—Fuig!!.  

5. L’explosió

La Clara va córrer cap a la sortida. El vampir la va perseguir, però la metxa ja havia arribat a les caixes. Un crit sobrenatural va ressonar dins les catacumbes quan les explosions van sacsejar la terra.  

El sostre es va ensorrar, i tones de pedra van caure sobre el vampir. La Clara va ser llançada a terra per la força de l’explosió. Quan es va aixecar, tot el passadís estava tancat per runes i fum.  

El crit del vampir encara ressonava, però cada cop més llunyà, fins que es va apagar.  

6. El silenci

Quan la Clara va sortir a la plaça, el sol ja s’alçava. Els veïns van sortir de les cases, mirant les runes amb ulls plens d’esperança i por.  

El mestre va escriure al seu quadern: “El mal ha estat derrotat. Però el preu ha estat alt.”  

La Clara, amb la roba tacada de sang i pols, va mirar les runes. Sabia que en Martí havia mort per salvar-los. Sabia que el vampir havia estat sepultat. Però també sabia que la foscor mai no desapareix del tot.  

Epíleg

Amb els anys, Sant Climent de la Serra va ser reconstruït. L’església mai no es va tornar a aixecar: al seu lloc hi ha una plaça buida, amb una creu de ferro rovellada.  

Els vells encara expliquen que, en nits de tempesta, si t’acostes a les runes, pots sentir un murmuri sota terra. Un crit llunyà, com un record de sang i de cendra.  

I els nens, quan passen per la plaça, corren ràpid, perquè saben que sota les pedres encara hi ha catacumbes. I que el vampir, potser, només espera que algú torni a trencar el segell.