La vall abans del foc

 

Pròleg – La vall abans del foc

La vall dormia entre muntanyes com una criatura antiga. Els cims nevats, les bordes de fusta, els prats de dall i els camins de bestiar formaven un paisatge que semblava immutable. El riu baixava amb força, trencant el silenci amb el seu rugit constant, i les campanes de l’església marcaven les hores amb una solemnitat que ningú qüestionava.

Era juliol de 1936. El sol escalfava les teulades de lloses, les dones rentaven roba al safareig, els homes segaven amb la dalla a l’espatlla, i els nens corrien entre les ortigues i les pedres. La guerra encara no havia arribat, però les notícies que pujaven des de la Seu parlaven de revolta, de militars alçats, de columnes que marxaven cap al front. El poble escoltava, murmurava, però continuava vivint.

Aquella nit, però, el cel va canviar. Un estel fugaç va travessar la vall, seguit d’una pluja de foc. Els pastors van veure la llum caure a la muntanya, i la terra va tremolar com si alguna cosa antiga s’hagués despertat. Ningú ho sabia encara, però aquell estiu, la guerra no seria només entre homes.

Seria entre mons.

Capítol I – La nit dels estels

1. El poble i la vall

La vall s’obria com una ferida verda entre muntanyes altes, amb cims que encara lluïen taques de neu malgrat ser juliol. El poble, d’unes tres-centes ànimes, s’aferrava a un turó a mitja vessant, amb cases de pedra grisa i teulades de lloses que brillaven sota el sol. L’església romànica, amb el seu campanar quadrat, dominava la plaça, i al voltant s’hi agrupaven la taverna, el forn comunal i la casa de la vila.  

Els carrers eren estrets, empedrats, i feien olor de fems, de llenya tallada i de fum de xemeneia. El riu, al fons de la vall, rugia amb la força de les neus foses, i el seu so constant era com un batec que acompanyava la vida del poble.  

Els matins començaven d’hora. Els homes sortien amb les dalla a l’espatlla, disposats a segar els prats abans que el sol fos massa fort. Les dones, amb mocadors al cap, baixaven al safareig amb cistells de roba i conversaven mentre esquinçaven l’aigua amb els braços. Els nens corrien pels carrers, perseguint-se amb crits aguts, i de tant en tant s’aturaven a mirar els grans amb aquella barreja d’admiració i por que tenen els infants quan intueixen que el món dels adults és més fosc del que sembla.  

2. Les notícies del sud

El 19 de juliol, la ràdio del mestre va portar notícies inquietants: un cop d’estat militar havia esclatat a Sevilla, Saragossa, Madrid i Barcelona. La veu metàl·lica de l’aparell parlava de combats als carrers, de barricades, de morts. Els diaris que arribaven amb retard des de la Seu confirmaven la confusió: uns deien que la República resistia, altres que els militars havien triomfat.  

Al poble, les opinions es dividien. Els joves de la CNT, que treballaven a les serradores i a les mines properes, celebraven la revolució i parlaven d’armar-se per defensar la República. Els vells carlins, que encara recordaven les guerres del segle XIX, murmuraven que tot això portaria desgràcia i que calia ordre i religió. El rector, prudent, havia desaparegut discretament, sabent que els temps no li serien favorables.  

A la taverna, les discussions eren constants. En Pere, un jove anarquista, cridava:  

—Ara és l’hora! El poble manarà, no els cacics ni els capellans!  

I en Ramon, un vell carlí, replicava:  

—Això és follia. Sense Déu i sense ordre, només vindrà la mort.  

Les paraules volaven com pedres, i només el vi agre aconseguia calmar els ànims.  

3. La vida quotidiana

Malgrat les notícies, la vida continuava. Les dones feien pa amb farina que sovint arribava de contraban des de França, els homes pujaven amb els ramats a les bordes, i els nens ajudaven a collir patates i cebes dels horts.  

Els diumenges, la plaça s’omplia de gent. Els homes parlaven de política, les dones intercanviaven receptes i consells, i els nens jugaven a pilota. El mercat setmanal portava formatges, ous, fruita i alguna peça de roba.  

Però a cada conversa hi havia un fil de por: què passaria si la guerra arribava fins a la vall? Què passaria si els militars revoltats travessaven les muntanyes?  

4. La nit del 20 de juliol

Aquella nit, el cel es va encendre. Primer va ser un punt de llum, després una pluja d’estels que travessava la volta negra. Els veïns van sortir als balcons, als portals, als prats. Els nens cridaven, els vells feien la senyal de la creu. Un objecte immens, més brillant que cap estrella, va travessar el cel i va caure a la muntanya, deixant un rastre de foc i un terratrèmol que va fer tremolar les cases.  

—Un senyal de Déu! —va cridar una dona.  

—Una arma dels feixistes! —va replicar un jove.  

—Un meteorit, res més —va dir el mestre, intentant calmar-los.  

Però tots sabien que no era un meteorit qualsevol. El foc va il·luminar la vall durant uns segons, i després va quedar un silenci espès, només trencat pel riu i pels lladrucs dels gossos.  

5. L’endemà

L’endemà al matí, els pastors que pujaven amb els ramats van veure el bosc cremat i una roca fumant. Però no era roca: era una mena de nau, metàl·lica, amb formes que cap ull humà havia vist mai. Sentien sorolls metàl·lics, com de portes que s’obrien, i veien ombres que es movien dins la boira.  

Van baixar corrents al poble, esgarrifats, i van explicar el que havien vist. Però ningú no els va creure del tot. Uns deien que eren fantasies, altres que eren dimonis. Però tots van sentir un calfred: alguna cosa havia arribat a la vall, i no era d’aquest món.  

Capítol II – La incredulitat

1. El matí després de la caiguda

El sol va sortir lentament darrere les muntanyes, tenyint de daurat les teulades de lloses i els prats encara humits de rosada. Però aquell matí, el poble no es va despertar amb la rutina habitual. Els pastors que havien pujat a les bordes van tornar corrents, amb els ulls oberts com plats i la veu trencada.

—No era cap roca! —cridaven a la plaça—. No era cap meteorit!  

La gent es va aplegar, deixant de banda feines i eines. Homes amb la dalla a la mà, dones amb els cistells de roba, nens que encara mastegaven el pa de l’esmorzar. Els pastors parlaven tots alhora: un bosc cremat, una massa metàl·lica, sorolls estranys, ombres que es movien dins la boira.

El mestre, amb les ulleres entelades, intentava imposar calma:  

—Segurament és un globus militar, o una peça d’artilleria caiguda. La guerra és a tot arreu.  

Però els vells feien la senyal de la creu, i les dones murmuraven que era un càstig diví. Els joves de la CNT reien nerviosos:  

—Són armes dels feixistes, segur. Però no ens faran por.  

2. La vida quotidiana sota sospita

Malgrat la por, la vida havia de continuar. Els homes van sortir a segar, les dones al safareig, els nens a ajudar als horts. Però tot es feia amb un ull posat a la muntanya. Els gossos bordaven més del compte, els cavalls es negaven a pujar pels camins, i a les nits els grills callaven de sobte, com si alguna cosa els fes emmudir.

A la taverna, les converses eren més tenses que mai. En Pere, l’anarquista, insistia:  

—És tecnologia dels feixistes. Els alemanys i els italians els ajuden.  

En Ramon, el vell carlí, replicava:  

—No parleu de política. Això són dimonis. El món s’acaba.  

El vi agre no calmava els ànims. Les notícies que arribaven de la Seu parlaven de combats a Barcelona, de columnes de milicians que marxaven cap a l’Aragó, de convents cremats i de patrulles de control. Però al poble, la guerra semblava llunyana. El que era a prop era aquella cosa a la muntanya.

3. Els primers senyals

La primera nit després de la caiguda, van desaparèixer ovelles. Un pastor va trobar el ramat dispers, amb tres animals morts, oberts en canal, sense sang. Les ferides no eren de llop ni d’ós. Eren netes, com fetes amb un ganivet immens.  

El segon dia, una nena va dir que havia vist llums al bosc. Els adults no la van creure, però a la nit, diversos veïns van veure clarors estranyes entre els arbres, com fanals que es movien. Els gossos bordaven i després callaven de cop, amb la cua entre les cames.

La por va començar a estendre’s. Les dones tancaven portes i finestres abans de fer-se fosc. Els homes feien guàrdia amb escopetes de caça. Els nens ja no sortien a jugar de nit.

4. El primer atac

La tercera nit, un home que tornava de la borda va ser trobat mort al camí. El cos estava glaçat, amb els ulls oberts i la pell blanca. Les mateixes marques que havien vist a les ovelles.  

El poble va quedar en silenci. Ningú no volia dir-ho en veu alta, però tots sabien que allò no era obra d’humans.  

—Són ells —va murmurar una dona.  

—Qui? —va preguntar un jove.  

—Els que han caigut del cel.  

5. L’arribada dels milicians

Dos dies després, un camió ple de joves armats va arribar al poble. Eren milicians de la CNT, que pujaven de Barcelona cap al front d’Aragó. Portaven granotes blaves, fusells al coll i banderes roges i negres. Van parar a la plaça per descansar i menjar.  

Els veïns els van explicar el que passava. Els milicians reien incrèduls:  

—Aliens? Dimonis? No sigueu criatures. Això són feixistes amagats.  

Però quan van veure els cossos de les ovelles i de l’home mort, van callar. Un d’ells, amb bigoti i ulls foscos, va dir:  

—Això no és cap bala.  

Van decidir quedar-se uns dies al poble, per investigar. Van organitzar guàrdies nocturnes, van ensenyar als veïns a fer barricades, i van pujar a la muntanya amb fusells.  

6. La incredulitat i la por

El poble vivia dividit. Uns confiaven en els milicians, altres els odiaven per ser anticlericals. Els capellans amagats murmuraven que era l’Apocalipsi. Els joves volien lluitar, els vells volien fugir.  

Les nits eren llargues. Els gossos bordaven, els nens ploraven, les dones resaven. Els homes miraven cap a la muntanya, esperant veure llums. I les llums hi eren, cada nit més a prop.  

7. El segon atac

Una nit, els milicians i alguns veïns armats van pujar a la muntanya. Van trobar rastres estranys: arbres cremats, pedres trencades, marques al terra com de peülles metàl·liques.  

De sobte, un crit. Una criatura alta, prima, amb ulls brillants, va aparèixer entre els arbres. Els milicians van disparar, però la criatura es va moure massa ràpid. Un d’ells va caure, amb el cos glaçat i les mateixes marques al coll.  

Van fugir corrents, espantats. Quan van arribar al poble, només van poder dir una paraula:  

—No són humans.  

Capítol III – La por

1. El poble en silenci

El poble havia canviat. Els carrers, que abans ressonaven amb els crits dels nens i el so de les dalladores, ara eren muts. Les dones tancaven les finestres abans que es fes fosc, els homes caminaven amb l’escopeta de caça penjada a l’espatlla, i els gossos bordaven sense parar, com si pressentissin una amenaça invisible.  

La plaça, que sempre havia estat el cor de la vida col·lectiva, s’havia convertit en un espai de reunions tenses. Els veïns discutien què fer: fugir cap a la Seu, amagar-se a les bordes, o resistir. Els milicians de la CNT, que havien arribat amb el camió, insistien que calia organitzar-se.  

—No són dimonis —deia en Julià, un dels milicians, amb veu ferma—. Són criatures de carn i ossos. Si sagnen, poden morir.  

Però els vells no ho veien tan clar. En Ramon, el carlí, replicava:  

—Això no és cosa d’homes. Això és l’infern. I contra l’infern no hi ha fusell que valgui.  

2. La vida quotidiana sota la por

Malgrat tot, la vida havia de continuar. Les dones seguien fent pa amb la poca farina que quedava, els homes pujaven als prats a segar, i els nens ajudaven als horts. Però tot es feia amb presses, amb la mirada posada a la muntanya.  

Al safareig, les dones parlaven en veu baixa:  

—Han dit que han trobat un altre cos, al camí de la borda.  

—Jo ja no deixo sortir els nens.  

—I si són feixistes disfressats?  

A la taverna, els homes discutien. Els milicians intentaven convèncer-los que calia organitzar guàrdies, fer barricades, preparar armes. Però molts veïns desconfiaven d’ells.  

—Vosaltres heu vingut de Barcelona, amb les vostres banderes i les vostres idees. I ara ens dieu que lluitem contra monstres? —va dir un pagès.  

—No són monstres. Són enemics. I els enemics es maten —va replicar en Julià.  

3. Els primers enfrontaments

Les guàrdies nocturnes van començar. Homes del poble i milicians es repartien pels camins, amb escopetes i fusells. Les nits eren llargues i fredes, i el silenci només era trencat pels lladrucs dels gossos i pel soroll del riu.  

La primera nit no va passar res. La segona, tampoc. Però la tercera, van sentir crits. Una patrulla havia estat atacada. Quan els altres hi van arribar, van trobar dos homes morts, amb els cossos glaçats i les mateixes marques al coll.  

Els supervivents parlaven de criatures altes, primes, amb ulls que brillaven en la foscor. Havien disparat, però les bales semblaven rebotar.  

—No són humans —va repetir un dels milicians, amb la veu trencada.  

4. La divisió del poble

La por va dividir encara més el poble. Alguns volien fugir cap a la Seu, altres volien quedar-se i resistir. Els carlins deien que calia resar i esperar un miracle. Els anarquistes insistien que calia lluitar.  

Les discussions eren constants. A la plaça, a la taverna, fins i tot al safareig. Les famílies es miraven amb desconfiança. Els rumors corrien: que els capellans amagats eren culpables, que els milicians havien portat la desgràcia, que els aliens eren un càstig diví.  

5. La vida quotidiana en guerra

La por va canviar la vida quotidiana. Les dones feien pa amb presses, els homes pujaven als prats amb l’escopeta a l’espatlla, els nens ja no jugaven al carrer. Les nits eren llargues, amb les famílies tancades a casa, escoltant els sorolls de fora.  

La ràdio del mestre seguia donant notícies de la guerra: combats a Madrid, a Saragossa, a Barcelona. Però al poble, la guerra semblava llunyana. El que era a prop eren les criatures de la muntanya.  

6. El gran atac

Una nit, les criatures van baixar al poble. Eren desenes, amb ulls brillants i crits estridents. Van atacar els corrals, van cremar pallers, van fer fugir els animals. Els homes i els milicians van disparar, però les bales semblaven inútils.  

Els crits omplien els carrers. Les dones corrien amb els nens, els gossos bordaven i després callaven de cop. Les cases tremolaven amb els cops.  

En Julià, el milicià, va cridar:  

—A les barricades! Resistiu!  

Els homes es van atrinxerar darrere sacs de sorra i carros tombats. Van disparar, van llançar pedres, van lluitar cos a cos. Alguns van caure, altres van fugir.  

Quan el sol va sortir, el poble estava mig destruït. Cases cremades, animals morts, homes ferits. Però les criatures havien desaparegut.  

7. El silenci després de la tempesta

El poble va quedar en silenci. Els veïns miraven les runes, els cossos, la sang. Ningú no parlava. Només el riu seguia rugint, indiferent.  

Els milicians van dir que calia preparar-se per a un altre atac. Els vells deien que calia fugir. Les dones ploraven, els nens tremolaven.  

I a la muntanya, entre la boira, encara brillaven llums.  

Capítol IV – La resistència

1. El poble després de la tempesta

El matí següent al gran atac, el poble semblava un camp de batalla. Les cases cremades encara fumaven, els pallers eren cendres, i els carrers estaven plens de restes: fustes trencades, eines abandonades, sang seca. Els gossos bordaven sense parar, com si encara sentissin la presència de les criatures.  

Els veïns es movien en silenci, recollint el que podien. Les dones intentaven salvar el gra dels pallers mig cremats, els homes enterraven els morts en fosses comunes al cementiri. Els nens, amb els ulls oberts de bat a bat, miraven sense entendre del tot què havia passat.  

Els milicians de la CNT, esgotats però ferms, van reunir la gent a la plaça. En Julià, el seu líder improvisat, va parlar amb veu greu:  

—No podem fugir. Si marxem, ens caçaran un a un a la muntanya. Hem de resistir aquí, junts.  

Alguns assentien, altres murmuraven. Els vells carlins no confiaven en aquells joves de Barcelona, però tampoc tenien alternativa.  

2. La vida quotidiana sota setge

La vida quotidiana va canviar completament. El poble es va convertir en una fortalesa improvisada. Es van aixecar barricades amb carros tombats, sacs de gra i troncs. Les finestres es van tapiar amb fustes, les portes es van reforçar amb travessers.  

Les dones feien pa amb presses, repartint la farina amb estricta mesura. El cafè ja no existia: es bevia ordi torrat. El sucre era un record llunyà. L’oli es guardava com un tresor. Els nens menjaven patates bullides i llet aigualida.  

Els homes feien guàrdies nocturnes, amb escopetes i fusells. Els milicians ensenyaven als veïns a disparar, a fer servir dinamita de les mines properes, a organitzar-se en grups.  

La ràdio del mestre seguia donant notícies de la guerra: combats a Madrid, a Saragossa, a Barcelona. Però al poble, la guerra semblava llunyana. El que era a prop eren les criatures de la muntanya.  

3. Les tensions internes

La por i la fam van començar a dividir el poble. Alguns deien que els milicians havien portat la desgràcia. Altres acusaven els capellans amagats de ser culpables. Els rumors corrien: que els aliens eren un càstig diví, que eren armes dels feixistes, que eren dimonis.  

A la taverna, les discussions eren constants. En Pere, l’anarquista, cridava:  

—Si lluitem junts, guanyarem!  

En Ramon, el carlí, replicava:  

—Això no és una guerra d’homes. És l’infern. Només Déu ens pot salvar.  

Les dones, cansades, només volien protegir els fills. Els nens ploraven a les nits, espantats pels crits i pels sorolls de fora.  

4. Els nous atacs

Les criatures no van trigar a tornar. La primera nit, van atacar els corrals. Van matar animals, van cremar fustes, van deixar rastres de sang. Els homes van disparar, però les bales semblaven inútils.  

La segona nit, van atacar les guàrdies. Dos homes van morir, amb els cossos glaçats i les mateixes marques al coll. Els supervivents parlaven de crits estridents, de llums que cegaven, de moviments massa ràpids per ser humans.  

La tercera nit, van atacar la plaça. Els veïns es van atrinxerar darrere les barricades, disparant i llançant pedres. Els milicians van fer servir dinamita, fent tremolar les cases. Les criatures van retrocedir, però van deixar el poble mig destruït.  

5. La resistència organitzada

Després d’aquests atacs, el poble va decidir organitzar-se millor. Es van establir torns de guàrdia, es van construir refugis sota les cases, es van preparar reserves de menjar i aigua. Els milicians van ensenyar als veïns a fer còctels molotov, a col·locar trampes, a utilitzar la dinamita.  

Les dones es van organitzar per cuidar els ferits, per repartir el menjar, per mantenir la moral. Els nens ajudaven portant aigua, recollint llenya, fent d’enllaç entre les cases.  

El poble s’havia convertit en una comunitat en guerra.  

6. La por invisible

Però la por era constant. Les nits eren llargues, amb crits llunyans, llums a la muntanya, sorolls estranys. Els gossos bordaven i després callaven de cop. Els nens ploraven, les dones resaven, els homes tremolaven darrere les barricades.  

Alguns començaven a perdre el seny. Un home va dir que havia vist la seva dona morta caminant pel carrer. Una dona va dir que havia sentit veus dins la seva casa. Els milicians intentaven calmar-los, però ells mateixos estaven espantats.  

7. El gran setge

Una nit, les criatures van atacar amb tota la seva força. Van baixar en massa, amb crits estridents i llums cegadores. Van envoltar el poble, van atacar les barricades, van cremar cases.  

Els veïns i els milicians van resistir amb tot el que tenien: fusells, escopetes, dinamita, còctels molotov. Els crits omplien els carrers, les flames il·luminaven la nit, el fum feia tossir.  

Alguns van morir defensant les famílies. Altres van fugir cap a la muntanya. Els nens i les dones es van amagar als refugis. Els milicians lluitaven cos a cos, amb ganivets i destrals.  

Quan el sol va sortir, el poble estava mig destruït. Però les criatures havien desaparegut.  

8. El silenci després del setge

El poble va quedar en silenci. Les cases cremades, els carrers plens de runes, els cossos enterrats a fosses comunes. Els veïns miraven amb ulls buits, sense saber què fer.  

Els milicians van dir que calia preparar-se per a un altre atac. Els vells deien que calia fugir. Les dones ploraven, els nens tremolaven.  

I a la muntanya, entre la boira, encara brillaven llums.  

Capítol V – El foc i la boira

1. El preludi de la fi

El poble vivia en un silenci tens. Després del gran setge, les cases mig cremades eren com esquelets negres contra el cel gris. Les dones feien pa amb el poc blat que quedava, els nens jugaven en silenci, els vells resaven. Els homes que encara quedaven, juntament amb els milicians, preparaven la defensa final.  

La ràdio del mestre seguia parlant de fronts llunyans: Madrid resistia, Saragossa era en disputa, Barcelona es reorganitzava. Però aquelles notícies semblaven d’un altre món. El poble sabia que la seva guerra era una altra: una guerra contra criatures que no entenien, que no eren d’aquest món.  

2. La vigília

La nit abans del gran atac, els milicians es van reunir a l’església. La nau romànica, amb les seves pedres mil·lenàries, semblava l’únic lloc prou fort per resistir. Van apilar sacs de sorra a les portes, van col·locar dinamita a les finestres, van preparar fusells i escopetes.  

En Julià, el líder improvisat, va parlar amb veu greu:  

—Demà vindran. I nosaltres resistirem aquí. Si caiem, que almenys sigui defensant aquest poble.  

Els homes del poble, pocs i cansats, van assentir. Sabien que era la seva última batalla.  

Mentrestant, les dones, els nens i els vells es van amagar als refugis sota les cases. Portaven menjar, aigua, mantes. Sabien que potser no tornarien a veure els seus marits, pares o fills.  

3. L’atac final

La nit va caure amb una boira espessa. El riu semblava emmudir, els gossos bordaven i després callaven de cop. I aleshores, els crits. Crits estridents, inhumans, que feien tremolar les pedres.  

Les criatures van baixar en massa. Eren desenes, potser centenars. Ulls brillants, cossos alts i prims, moviments ràpids com ombres. Van envoltar el poble, van atacar les barricades, van cremar les cases que encara quedaven dretes.  

Els milicians i els homes del poble es van atrinxerar a l’església. Els trets ressonaven dins la nau, la dinamita feia tremolar les parets, els crits omplien l’aire. Els vitralls es van trencar, les campanes van caure, el fum ho cobria tot.  

Un rere l’altre, els milicians van caure. En Julià, amb el fusell a la mà, va cridar fins a l’últim alè:  

—Resistiu! Resistiu!  

Els homes del poble van lluitar cos a cos, amb destrals, amb ganivets, amb les mans nues. Però les criatures eren massa.  

4. Els refugis

Als refugis, les dones i els nens escoltaven els crits, les explosions, els trets. Els vells resaven, les mares abraçaven els fills, els nens ploraven en silenci. El terra tremolava, la pols queia del sostre, l’aire era espès.  

Quan el soroll va cessar, només quedava el silenci. Un silenci espès, mortal.  

5. L’alba

Quan el sol va sortir, el poble era un cementiri. Les cases cremades, els carrers plens de runes, els cossos escampats. L’església, ennegrida pel foc, era un munt de pedres i fum.  

Els pocs homes que havien resistit fins al final havien mort defensant-la. Els milicians, tots, jeien entre les runes.  

Les dones, els nens i els vells van sortir dels refugis. Van caminar pels carrers en silenci, mirant les runes, els cossos, la destrucció. Ningú no parlava.  

6. L’abandonament

Aquell mateix dia, van decidir marxar. Van recollir el poc que quedava: menjar, mantes, records. Van carregar els animals que havien sobreviscut i van caminar cap a la vall, deixant enrere el poble.  

Ningú no volia quedar-se. Ningú no volia tornar. El poble havia quedat maleït.  

7. La llegenda

Amb els anys, ningú no va parlar del que havia passat. Els supervivents es van establir en altres pobles, a la Seu, a Tremp, a Sort. Quan els preguntaven pel seu poble, callaven. Només deien que havia estat destruït durant la guerra.  

Però a les nits, quan la boira baixava de la muntanya, alguns murmuraven històries. Parlaven de llums estranyes, de crits inhumans, de milicians morts defensant l’església. Parlaven d’un poble maleït, abandonat, que ningú no gosava visitar.  

I encara avui, a les nits de juliol, quan el cel s’encén amb estels fugaços, hi ha qui diu que veu llums estranyes a la muntanya. I que sent crits llunyans, com un record d’aquella nit en què el poble va ser destruït.  

Epíleg – El vell i la vall

El camí serpentejava entre boscos de pi negre i prats abandonats. Els joves excursionistes, amb motxilles modernes i ulleres de sol, pujaven rient, sense saber gaire bé què trobarien. Al mapa hi havia marcat un topònim: Sant Romà de la Vall. Un poble vell, en ruïnes, que ningú no habitava des de feia dècades.  

A la vora del camí, assegut sobre una pedra, hi havia un vell pastor. Portava boina, un bastó gastat i una manta sobre les espatlles. Els va mirar amb ulls cansats, però vius.  

—On aneu, nois? —va preguntar amb veu greu.  

—A veure el poble vell —va dir un dels joves—. Ens han dit que és bonic, que hi ha una església romànica i cases de pedra.  

El vell va fer un somriure trist.  

—Bonic, dieu? Bonic ho era, sí. Però ara només en queden pedres i records.  

Els joves es van mirar, intrigats. Un d’ells va preguntar:  

—Per què està abandonat?  

El vell va callar uns segons, mirant la vall. El vent feia moure les branques, i el riu rugia al fons. Finalment, va parlar.  

—Jo era un nen, però ho recordo. Era l’estiu del trenta-sis. La guerra havia esclatat, i aquí, a la vall, ens arribaven notícies confuses: combats a Barcelona, columnes de milicians, convents cremats. Però la nostra guerra va ser una altra.  

Els joves van callar, escoltant.  

—Una nit de juliol, el cel es va encendre. Una pluja d’estels, i un d’ells va caure a la muntanya. Els pastors van dir que no era cap roca. Que era una cosa metàl·lica, amb sorolls estranys. I després… van començar les morts. Primer els animals, després els homes. Criatures altes, primes, amb ulls que brillaven. Ningú no sabia què eren. Uns deien que feixistes amb armes noves, altres que dimonis.  

El vell va fer una pausa, respirant fondo.  

—Els milicians que pujaven cap a l’Aragó es van aturar aquí. Van intentar defensar-nos. Van ensenyar-nos a fer barricades, a disparar. Però no va servir de res. Les criatures van baixar en massa. Van cremar el poble, van matar els homes. Els milicians van morir tots, defensant l’església. Els pocs homes del poble també hi van caure.  

Els joves escoltaven amb ulls oberts.  

—Nosaltres, les dones, els nens i els vells, ens vam amagar als refugis sota les cases. Quan vam sortir, al matí, el poble era cendra. L’església era runa. Els nostres pares i germans jeien morts. Vam marxar aquell mateix dia, i mai ningú no hi ha tornat a viure.  

El vell va mirar els joves amb ulls cansats.  

—Des d’aleshores, ningú no en parla. Diuen que va ser la guerra, que els feixistes van destruir el poble. Però nosaltres sabem la veritat. I per això ningú no vol tornar-hi.  

Els joves van callar. El vent bufava, i la vall semblava plena d’ombres.  

—Si voleu pujar, pugeu —va dir el vell, aixecant-se amb el bastó—. Però recordeu: hi ha llocs on les pedres encara guarden crits. I a les nits de juliol, quan el cel s’encén d’estels, alguns diuen que encara es veuen llums a la muntanya.  

El vell va marxar lentament pel camí, deixant els joves en silenci. Cap d’ells reia ja. Miraven la vall, i per primer cop, van sentir un calfred.  

Un poble pirinenc, juliol del 1936. Mentre les notícies del cop d’estat arriben amb retard per la ràdio i els diaris, la vida continua entre segar, munyir i discutir a la taverna. Però la nit del 20 de juliol, el cel s’encén: una pluja de meteors travessa la vall i un d’ells cau a la muntanya. Els pastors descobreixen que no és cap roca: és una nau, i d’ella en surten criatures que ningú no havia vist mai.  

Primer desapareixen animals, després apareixen cossos glaçats, amb marques estranyes. El poble es divideix entre incredulitat i por: uns parlen de feixistes amb armes noves, altres de dimonis. Uns milicians de la CNT que passen camí del front s’aturen per ajudar, però la resistència és inútil. Les criatures ataquen de nit, amb crits i llums que cremen cases i corrals.  

La defensa final té lloc a l’església. Els milicians i els pocs homes del poble hi moren tots. Només sobreviuen dones, nens i vells amagats als refugis. L’endemà, abandonen el poble maleït. Ningú no hi torna mai més.  

Avui, només resten pedres i silenci. Però a les nits d’estiu, quan el cel s’omple d’estels, alguns diuen que encara es veuen llums a la muntanya.