La dilució de la responsabilitat

 

La dilució de la responsabilitat.

Introducció.

La responsabilitat és un dels pilars de la convivència i de l’ordre social. En teoria, com més alt és el càrrec que ocupa una persona, més gran hauria de ser la seva responsabilitat, ja que les seves decisions afecten un nombre més ampli de persones i tenen conseqüències més profundes. Però la realitat mostra una paradoxa: mentre que els ciutadans comuns responen directament pels seus actes, els càrrecs més elevats sovint aconsegueixen diluir o esquivar la seva responsabilitat.  

Aquesta diferència s’explica, en part, per la distinció entre persona física i persona jurídica. La primera respon directament amb el seu patrimoni i la seva llibertat; la segona, en canvi, és una entitat abstracta que pot assumir responsabilitats de manera difusa, sense que cap individu concret en surti gaire perjudicat.  

1. La responsabilitat directa de la persona.

Per a qualsevol ciutadà, la responsabilitat és immediata i personal:

- Un deute impagat: si una persona no paga un préstec, pot veure’s embargada i perseguida judicialment.  

- Un delicte amb víctimes: si algú causa ferides o la mort d’una altra persona, la responsabilitat penal és ineludible i pot comportar presó.  

- Una hipoteca impagada: si una família no pot pagar la seva hipoteca, el banc pot embargar-li la casa i deixar-la sense llar.  

En tots aquests casos, la responsabilitat recau sobre una persona concreta, amb nom i cognoms. No hi ha marge per diluir-la en discursos col·lectius ni en estructures complexes.

2. La responsabilitat difusa de la persona jurídica

Les empreses, institucions i governs actuen com a persones jurídiques. Això significa que tenen personalitat pròpia davant la llei, però no són individus concrets. 

Quan es produeix un error o un delicte:

- Sovint es parla de “l’empresa” o “l’administració” com a responsables, sense assenyalar directament els dirigents.  

- Les sancions solen ser econòmiques, i les paga l’entitat amb diners col·lectius (accions, pressupost públic), no pas els directius amb el seu patrimoni personal.  

- Els càrrecs més alts poden escudar-se en la complexitat organitzativa i en la delegació de funcions.  

Així, mentre que el ciutadà comú respon amb la seva llibertat i els seus béns, les empreses i administracions responen amb recursos col·lectius, i els individus concrets sovint en surten indemnes.

3. Exemples concrets de dilució de responsabilitat

🌊 La DANA de València

La catàstrofe climàtica va posar en evidència mancances de previsió i coordinació institucional. Tot i les víctimes i els danys materials, la responsabilitat es va repartir entre administracions locals, autonòmiques i estatals. El resultat: cap càrrec alt va assumir plenament la culpa.  

Comparació: si un ciutadà provoca un accident de trànsit per negligència, és jutjat i condemnat. Però quan la negligència és institucional, la responsabilitat es dilueix en la “persona jurídica” de l’administració.

🏦 La fallida dels bancs i la Sareb

La crisi financera del 2008 va portar al rescat bancari i a la creació de la Sareb. L’Estat va destinar desenes de milers de milions d’euros públics per salvar entitats privades. Malgrat l’enorme cost social, cap gran directiu bancari va assumir responsabilitats personals.  

Comparació: si un petit empresari fa fallida i no pot pagar els seus deutes, pot perdre-ho tot i quedar endeutat de per vida. En canvi, els directius de grans bancs van mantenir privilegis i, en alguns casos, primes milionàries. La responsabilitat va recaure en la “persona jurídica” bancària i, finalment, en la ciutadania.

🏘️ L’alt preu de l’habitatge

El mercat immobiliari ha convertit l’habitatge en un bé gairebé inaccessible per a molts joves i famílies. Els governs es reparteixen la responsabilitat entre nivells administratius i sovint culpen “el mercat” com si fos una entitat abstracta.  

Comparació: si un ciutadà no pot pagar la seva hipoteca, el banc li embarga la casa. Però quan les polítiques públiques permeten l’especulació i la manca d’habitatge social, cap responsable polític no pateix conseqüències personals. La responsabilitat queda en mans de la “persona jurídica” de l’Estat o del mercat.

4. Mecanismes de dilució.

Els càrrecs més elevats disposen de diversos mecanismes per esquivar la responsabilitat:

- Complexitat organitzativa: decisions repartides entre múltiples departaments.  

- Delegació: culpar subordinats o tècnics.  

- Discurs col·lectiu: parlar en nom de “l’organització” o “el mercat”.  

- Protecció legal: blindatges institucionals, indemnitzacions i immunitats.  

- Persona jurídica com a escut: la responsabilitat recau en l’entitat, no en l’individu.

5. Conseqüències socials

- Desconfiança: la ciutadania percep que hi ha una doble vara de mesurar.  

- Impunitat: si els líders no responen, els nivells inferiors tampoc se senten obligats.  

- Inequitat: mentre els ciutadans comuns pateixen conseqüències immediates, els poderosos en surten indemnes.  

- Erosió democràtica: la manca de responsabilitat dels càrrecs alts debilita la legitimitat de les institucions.

6. Cap a una responsabilitat real

Per revertir aquesta situació calen:

- Transparència en les decisions.  

- Rendició de comptes davant òrgans independents.  

- Responsabilitat legal efectiva per a càrrecs alts, que no puguin amagar-se darrere la persona jurídica.  

- Cultura ètica que valori la responsabilitat personal.  

- Reforma legal que permeti atribuir responsabilitat directa als dirigents quan les seves decisions tenen conseqüències greus.

Conclusió

La comparació és clara: un ciutadà comú que incompleix la llei o els seus compromisos econòmics pateix conseqüències immediates i severes. En canvi, els càrrecs més elevats, tot i tenir un poder immens, sovint aconsegueixen diluir la seva responsabilitat darrere la figura de la persona jurídica, en estructures complexes i en discursos col·lectius.  

Aquesta asimetria erosiona la confiança social i alimenta la sensació d’injustícia. Si volem una societat més justa i democràtica, cal exigir que aquells que prenen les decisions més importants també siguin els primers a respondre’n, no només com a representants d’una entitat abstracta, sinó com a persones físiques amb responsabilitats concretes.